Agulla Dibona (3.131m): Alps Francesos

Posted on 1 maig 2013


El mes de juny de 2011 uns quants membres de l’Agrupació vam decidir anar als Alps francesos, a la zona dels Ecrins per ascendir a l’agulla Dibona, una imponent agulla que només de veure-la et demana de pujar-hi.

Per Marc Cornellà

 

foto 1

Sortim el divendres 15 de juny al migdia des de Palafrugell. Després d’unes 6h de camí, arribem a Burg d’Oisans i sense parar-nos seguim carretera amunt en direcció les Étages (poc abans del poble de La Bérarde), on farem nit. Ens aixequem no massa d’hora, endrapem alguna cosa i decidim les cordades. La majoria de la gent (Xiu, Xevi, Tere, Carlus, Mariona i Laura) prefereix anar per la ruta normal on s’escalen dos llargs mentre que la resta (Niño, Pitu i Marc) decidim fer la via Berthet – Boell – Stofer, que està semi-equipada amb algun parabolt i pitó. És la via més llarga de la paret amb uns 350 m però, a la vegada, una de les més assequibles tot entrellaçant les parts més fàcils de tres vies diferents.

foto 2

Després de repartir tot el material necessari comencem a enfilar cap amunt. Sortim força tard del pàrquing i encara ens queden mil metres positius abans no arribem al refugi Sorellier, al peu de l’agulla. Anem pujant per un costerut corriol que no deixarem fins dalt. De sobte, a mig camí, traiem el cap per darrera unes pedres i se’ns mostra la imponent agulla al final de la vall: a mi em deixa completament bocabadat. Seguim pujant i al cap de dues hores arribem al refugi on ens dividirem.

foto 3

foto 4

El sol ja escalfa fort, però a les muntanyes del darrera encara hi queden llengües de neu que es resisteixen a fondre. Els membres del grup més nombrós es queden una estona al refugi, des d’on ens animaran en els primers passos de la via ja que disposen de més temps. Nosaltres tres sortim just darrera del refugi per una petita tartera i, al cap de poca estona, ens trobem a l’inici de la via. En arribar-hi trobem dues cordades muntades a la mateixa via que nosaltres, fet que provoca que tot s’alenteixi bastant. I més nosaltres, que formem una cordada de tres. Per fortuna, poc després es desvien cap a la via Madier i ens deixen via lliure cap al nostre objectiu.

foto 5

El Niño es disposa a obrir el primer llarg. És força curt i el fa amb rapidesa i decisió (IV grau). El segon llarg em toca obrir-lo a mi. És la primera vegada que utilitzo friends i tascons. En un primer moment noto la tensió a flor de pell però, a mesura que avanço metres, em vaig tranquil·litzant. A la part mitjana del llarg es passa per dins d’un caneló ben entretingut, encara que és de mal passar amb les feixugues motxilles a l’esquena (IV+).

foto 6

Ara és el torn d’en Pitu al tercer llarg. Ell tampoc ha fet massa cosa amb friends ni tascons, però se n’ensurt prou bé. És un llarg força finet, amb bones assegurances (IV+).

foto 7

El quart llarg fa un flanqueig extens per tal d’estalviar passos complicats de V+ que ens farien perdre més temps del que pertoca. Cal anar a trobar una aresta bastant més assequible encara que més aèria. El Niño l’obre sense complicacions (IV+).

foto 8

De cop i volta el temps es comença a embolicar. La boira comença a baixar i cau aiguaneu. No pinta massa bé, però decidim seguir un tram més com a mínim. Ara canviem l’ordre: en Pitu obre el cinquè llarg per l’aresta. És força fàcil i hi ha molt bon canto (III). A mi em toca obrir el tram més difícil de la via: el V. Segueix la mateixa tònica per l’aresta encara que amb una més de verticalitat. Sóc el més jove del grup, i no tinc cap dubte que aquest tram me l’han guardat per a mi. Certament no sembla un V; acaba sortint amb facilitat. Som a més de mitja via i anem malament de temps. Hem passat estones de fred i afortunadament la pluja ha amainat. No ens podem relaxar.

foto 9

foto 10

En el següent llarg es crea un moment confusió: una ressenya ens diu que seguim amunt i, una altra, que dibuixem un flanqueig a la dreta. Finalment decidim tirar cap. Ho prova en Pitu i després el Niño. De seguida som conscients de la dificultat que comporta. Ens hem equivocat: tocava fer el flanqueig. Perdem una hora ben bona i ens veiem obligats a abandonar un friend. Per fi trobem el flanqueig, i es pot fer caminant sense masses dificultats. El Niño es posa al davant i fa una bona tirada fins la propera reunió. Això d’enllaçar tantes vies és complicat: de vegades és cert que restes dificultat però costa orientar-se al fer tants etzigoris.

foto 11

Ja situats, ara toca el setè llarg. Enfilo per dins d’una marcada vira i faig una tirada llarga de seixanta metres. No trobo cap reunió i n’improviso una amb vagues i algun friend. Els crido però no em senten, són massa lluny. Els faig una senyal tibant la corda i pugen al cap de pocs moments. Ara hem pujat massa enlaire; hem tornat a errar. Al davant, però, veiem algun parabolt. Decidim què fem: són les cinc de la tarda i se’ns acaba la llum. Rapelar demandarà una bona estona i no serà fàcil donat que la via no ve a plom, sinó que fa ziga-zagues i a més hauríem d’abandonar material per despenjar-nos. Seguim amunt per un tram complicat però molt ben assegurat amb parabolts. El Niño surt a una repisa i hi troba una reunió. A pocs metres hi ha l’aresta. Genial! Aquesta és l’aresta que ens durà al cim.

foto 12

Som a la vuitena reunió i només queden tres llargs. Veiem que per arribar a l’aresta hi ha una placa fina però amb bones regletes (IV+), i amb els meus super gats foradats començo a tirar. Vaig fent metre a metre fins a trobar la propera reunió. Encara em queda molta corda i me la salto. Segueixo ara per terreny molt fàcil (III) fins a esgotar tota la corda. Trobo un parell d’empotradors incrustats que serviran per fer una bona reunió. Així, amb aquestes tirades tan llargues, guanyarem temps.

foto 13

Faig la propera tirada pel mateix terreny i toca esgotar la corda altre cop. Devem estar a uns vint metres del cim. Després de reunir-nos arribo a la cima, per fi! La satisfacció és màxima després d’estar de tot el dia masegant i també pel fet de ser la meva primera via posant ferros. Amb prou feines hi cabem: fa dos per dos, són les set de la tarda i comença a fosquejar.

foto 14

foto 15

Després de la foto de rigor i uns somriures iniciem els dos ràpels que ens duran al peu de la via normal per la cara oposada de l’ascensió realitzada.

foto 16

foto 17

Ens espera una llarga i penosa baixada fins al pàrquing. Ara sí que plou de valent, encara que ens és igual, ja som a terra ferma. Aquesta vegada hem tingut sort que no ens cobrís la boira a mitja via o ens descarregués un xàfec impossibilitant la paret.

foto 18

foto 19

A les onze de la nit arribem a la furgoneta mentre la resta del grup fa hores que dorm a Burg d’Oisans. Nosaltres portem disset hores non-stop i estem famolencs. Ens tocarà conduir vint quilòmetres més per menjar alguna cosa. Per sort trobem unes pizzes que bonament ens han comprat la colla que gairebé no hem vist en tota l’excursió: això és el que comporta encigalar-se! Després d’una bona dormida i un bon esmorzar a les deu del matí sant tornem–hi cap a Palafrugell. Ha estat un cap de setmana molt intens!

En aquesta ressenya he intentat reflectir els grans moments viscuts però, a la vegada, deixar constància que a muntanya les coses es compliquen per segons. Que les vies es poden veure evidents des de terra, però que a la paret perds les dimensions i et sents com un titella. Que un dia assolellat es pot complicar fàcilment deixant pas a la boira, negat, gelat… Que la rapidesa i destresa són fonamentals i que cada segon és or. En definitiva, cal aixecar-se ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora i fer les coses correctament per no haver de passar nits en un 3000m.

RESSENYA DE LA VIA: http://antxpavil.blogspot.com/2007/08/agulla-dibona-3131m-via-berthet-boell.html

foto 20