Ascensió a l’Aneto

Posted on 14 juliol 2014


Per Maria Garcia.

Feia mesos que a en Pitu Garcia i a mi ens rondava pel caparró fer alguna coseta maca a muntanya, que en diem, i després de rumiar-hi i donar-hi voltes ens vam decidir per buscar uns dies per anar a fer l’Aneto (3.404 metres).

Vam començar a preparar el viatge, vam quedar amb el Ninyo i algun que altre “muntanyero veteranu” que ens va donar quatre consells i ressenyes.

Cada vegada tot plegat anava agafant forma. Estàvem ben animats tot i que jo poca les tenia totes que poguéssim fer-ho, ja que hi anàvem solets i no som experimentats en alta muntanya…. les dones ja ho tenim això, som prudents de mena em sembla a mi.

Va arribar el dia i vam agafar direcció Benasque ,i d’allà, a la Besurta (1.860 metres), on vam fer nit amb la furgo. Ens vam llevar d’hora, encara no clarejava, vam engolir una mica d’esmorzar “muntanyeru”; les motxilles amb el menjar, beure i material per la neu, i vam emprendre el camí .

PENTAX DIGITAL CAMERA

PENTAX DIGITAL CAMERA

Al cap de poca estona de seguir el sender, per cert, molt ben fresat, ja vam veure el refugi de la Renclusa, on si es vol es pot reservar per menjar i sopar. Aquí ja hi començava a haver neu i vam decidir calçar-nos els crampons.

Vam seguir cap amunt, passant pel Portillón Superior, Collado de Coronas, tota la ruta amb força neu, molt de sol i molta pell rustida. Sí sí, semblàvem dos pollastres volta i volta. Ens vam oblidar de posar-nos crema protectora i ens va sortir cara la broma…

L’última rampa abans d’arribar al Pas de Mahoma va ser dureta…. ja anàvem ben “cuits”. Un cop feta, però, ja vèiem el cim ben a prop, i jo cada cop més emocionada i contenta (pensava: “ja veuràs que quan siguis a  dalt te s’escaparà la llagrimeta, com sempre…”). En el fons sóc una tova, ves.!

En fi, vam fer el Pas de Mahoma amb seny i com vam poder i, finalment, amb molta satifacció i emoció als ulls vam fer-nos una forta abraçada per celebrar-ho. I jo, llagrimeta “al cantu”.

PENTAX DIGITAL CAMERA

Ara era hora de menjar una mica i baixar cap avall. Semblava que no s’acabava mai, la baixada! A més, eren al voltant de les 12:00h i el sol ja havia fos molta neu, cada cop era més tova. O sigui, que vam baixar a estones de culs, a estones corrent, i com es podia…. i així fins al Pla d’Aigualluts, on ja trobàvem planer i el riu. Una horeta més de passejada i ja érem de nou a la Besurta.

PENTAX DIGITAL CAMERA

Fins aquí va arribar aquesta petita aventura nostra, i jo no sé fins quan me’n recordaré d’aquest dia, però espero poder fer-ho durant moltíssims anys perquè per mi fou gran dia que vaig dur a terme una gran gesta i amb una gran companyia.

M’ha agradat molt poder compartir aquesta breu historieta amb vosaltres, i des d’aqui us animo que expliqueu les vostres sortides, aventures, excursions, curses…

Moltes gràcies a tots!

Salut