La Pica d’Estats

Posted on 6 octubre 2014


Per Maria Garcia.

La Pica d’Estats, amb els seus 3.143 metres d’altitud, constitueix el cim més alt del nostre estimat país, i per a qualsevol muntanyenc català, assolir aquesta muntanya té un significat especial. Ser allà dalt i contemplar el paisatge fins on arribi la vista, és realment emocionant. Per això mateix, ja feia ja dues vegades que amb en Pitu Garcia haviem proposat pujar-hi i com se sol dir, a la tercera va la vençuda: finalment ho hem aconseguit ¡ a més, aquesta vegada molt ben acompanyats amb dos bons amics.

1

2___

Vam decidir marxar uns dies de vacances muntanyenques en Pitu Garcia i jo per la Vall de Boí amb la intenció de pujar a la Pica d’Estats la darrera part del viatge. El temps semblava que tenia ganes de fer-nos la guitza però com ja veureu més endavant, vam acabar prou rostits. Així doncs el divendres 26 de setembre vam quedar a Llavorsí amb en Marc Marín i la Patricia González per acabar de planejar la ruta i algun  petit detall i un cop fet  ens vam dirigir cap a Àreu i agafàrem la pista que ens va dur a dormir ben d’hora, que l’endemà teniem feina! En Marc i la Patricia, al refugi de Vallferrera i, nosaltres, a la furgoneta.

Un cop esmorzats a quarts de 8 del matí, ja estem ben entusiasmats  per començar a apretar les cames i a més, tot i que encara és fosc, tot apunta a que farà un dia fantàstic. Sortim doncs del refugi de Vallferrera i ja comencem a bufar a la primera pujada, mare que patirem! El camí està molt ben fresat però a alta muntanya ja se sap que de planer res de res, doncs au va amunt que fa pujada! El dia avança i el sol apareix amb teu el seu esplendor, i així seguirà essent durant tota la jornada i acompanyat d’un cel blau espatarrant! Pel camí ens anem trobant simpàtiques  vaques pasturant  i muntanyencs gaudint dá quests preciosos paratges.

3

Al cap d’una estona de caminar ens acostem a l’estany de Sotllo, on hi ha una zona d’acampada i una magnífica vista, aprofitem doncs per descansar una mica, fer una queixalada i alguna foto. Cada cop estem més i més contents, tot és alegria i bona energia, d’aquelles coses que et transmet la muntanya. Emprenem de nou la marxa i al cap de poc apareixem a l’estany d’Estats, d’on es pot gaudir d’una vista espectacular de la Pica d´Estats i el Pic Verdaguer (3.129m), al seu costat. Immediatament després, comença la fatigosa pujada per la llarga tartera de la coma d’Estats que mena al port de Sotllo. Bufa, ens deixa força cuits! Un cop arribats aquí, decidim que enlloc de seguir per la ruta clàssica, què coi, pujarem crestejant el Pic Verdaguer, com els valents! La grimpada és divertida, no és necessari l’ús de la corda  i recomanable al meu parer, per tothom que no tingui vertigen.

Arribem al Pic Verdaguer molt contents tots plegats, ens fem una forta abraçada i contemplem la el cim de la Pica d’Estats que la tenim a tocar, va som-hi que això ja ho tenim! Al cap de pocs minuts ja soms al cim català! Quina alegria! Ens ho estem una bona estona contemplant aquesta gran panoràmica sobre les muntanyes catalanes, occitanes i andorranes; les vistes s’estenen fins al Mont Perdut i l’Aneto. Un cop descansats ens disposem a  tornar i per fer-ho tornem cap a por de Sotllo pel camí clàssic (part francesa) i des d’allà es desfà el camí que havíem fet.

4

Hem anat molt bé d’horaris, ja que arribem cap a les 17h al refugi. Estem molt cansats però carai, que contents, ja hem carregat piles per uns quants dies! La bona sensació que t’emportes de la muntanya et carrega de bona energia per una temporada. Des d’aquí dir-vos que recomano a tothom aquesta o qualsevol altra ruta ja sigui del nostre Pirineu que el tenim a tocar, o de qualsevol altre indret de la nostra fantàstica terra; anar a la muntanya és un regal que tots ens hauríem de fer de tant en tant.

5

Gràcies també als nostres amics Patricia González i Marc Marín per tan agradable companyia! Una abraçada a tothom i fins la propera!