Llicències 2013
Per tramitar la llicència federativa dels socis de l’AEP per l’any 2013 s’ha de seguir el procediment dels anys anteriors. Triar la modalitat de llicència a la web de la FEEC i fer l’ingrés corresponent al compte de l’AEP. Nosaltres fem els tràmits i el carnet el podeu recollir a Can Genís. Passos a seguir per tramitar la llicència...
Fes-te soci
Vols fer-te soci de l’Agrupació Excursionista de Palafrugell (AEP) i gaudir de les diferents activitats que organitzem al llarg de l’any amb un descompte? És molt fàcil: descarrga’t i omple la següent fitxa de soci amb les teves dades personals i fes un ingrés de 20€ en concepte de quota anual de soci al número de compte...
Caminada per Montserrat
Text i fotografies: Gerard Castellà.
Per a molts, Montserrat és un massís de formes singulars que s’enlaira des del cor de Catalunya. Aquestes muntanyes se solen conèixer per l’atractiva roca que ofereix als escaladors, per la història del Monestir de Montserrat i per les pregàries que rep la Moreneta. Encara que, més enllà d’això, poc se sol saber d’elles. Per aquest motiu, el passat diumenge 16 de juny, una quarantena de socis de l’Agrupació Excursionista de Palafrugell (AEP) vam voler posar fi a aquest interrogant i vam plantar-nos al bell mig de la Catalunya Central.
Refugi Vicenç Barbé (900m)
Per davant teníem una caminada d’uns 15 km i +1.000m que ens duria del Coll de Maçana fins al Monestir de Montserrat, és a dir, d’oest a est. Passaríem doncs pel Castell de Bonifaci, les Agulles, el Canal Ampla, el Refugi Vicenç Barbé, el Coll de Port, la Coma dels Naps de Dalt i ens enfilaríem fins a Sant Jeroni, des d’on es podia divisar una panoràmica esplèndida de les comarques del Bages, l’Anoia i el Baix Llobregat. Al final només ens quedaria una horeta per arribar al Monestir de Montserrat, on carregaríem les piles (alguns, amb gerres de cervesa de fins a 1 litre!).
El temps va ser excel·lent: un cel serè i un sol que picava de valent. Els que mai abans havíem anat a Montserrat, pensàvem que hauríem de caminar al descobert, sense trobar cap ombra, però ens vam equivocar. La major part del recorregut va transcórrer per camins i corriols amagats entre frondosos boscos d’alzina surera. Ara bé, vam haver de traginar molta aigua, i és que no vam trobar cap font en tot l’itinerari.
Al capdamunt de Sant Jeroni (1.236m)
Sols quedava esperar que vingués l’autobús al pàrquing del monestir i desfer el trajecte de tornada cap a casa. Per fortuna nostra, el Ninyo ens va delectar amb un guiatge en anglès fins a l’estacionament, de manera que ningú es va perdre. Un ‘urra’ pels organitzadors!
Monestir de Montserrat
Més informació de la sortida:
Llegir més
Triatló Trail Les Medes – Montgrí
El cap de setmana passat es va celebrar la Triatló Trail Les Medes – Montgrí, l’única triatló catalana per etapes. En representació de l’AEP, en Gerard Sabater, en Jordi Alsina i la Maria Garcia van participar en la categoria triatló per equips obtenint una treballada primera posició. Enhorabona nois (i noia)! Text i fotografies: Gerard Sabater
Fa temps que, amb la Maria Garcia, vam decidir de fer un equip mixte per anar a la Triatló Trail Les Medes – Montgrí, celebrada el cap de setmana anterior. Es tracta d’una prova de resistència per etapes en la qual el participant pot realitzar una, dues o tres proves en categoria individual (swim, btt, run, duatló o triatló) o bé en categoria triatló per equips. En el nostre cas vam participar en categoría triatló per equips, i no ens va costar gaire enganyar a en Jordi Alsina per la part de BTT, a la Maria per la part de córrer i a mi per la part de natació.
Aquesta triatló és ben extranya perquè no es fa seguida (bé, no n’he fet mai cap, però em consta que són seguides, jejeje; aquesta era diferent), sinó que cada modalitat és com una cursa: tothom surt a la vegada i se sumen els temps parcials.
En definitiva, que abans de les 7:30h s’havia de recollir el xip i, com que és una prova on et miren el temps, vaig pensar que si arribava aviat potser ens donarien alguna bonificació… Fins i tot els hagués ajudat a muntar, però tenia massa son. Per cert, hi havia un cel molt tapat. Semblava que havia de ploure, però al final va fer sol i vent.
La part de natació és molt xula. Et duen amb vaixell fins a les Medes i, d’allà, nedes fins a la platja de l’Estartit, a uns 1.800m de distància. Malgrat les rampes als bessons que vaig patir la setmana passada mentre nedava, aquest cop vaig anar molt millor i no vaig tenir cap molèstia. Una vegada arribes a la sorra, encara no s’ha acabat tot. Ja fas peu i encara queden 25 o 30 metres. Doncs au, queda sortir fent saltironets i s’acaba la meva part; ara tota la pressió és per als altres. Per cert, siguem sincers. Per què no dir-ho. Tots els bons nedadors eren al poble del costat, a Begur, que hi havia una travessa amb més de 600 nedadors.
A partir d’aquí ja no vaig veure res més. Des del lloc on es fa tot ja no s’hi arriba perquè estava neutralitzat fins a fora del poble. Només sé que en Xiu va marxar net com una patena i amb cara d’anar a passar l’estona, i va tornar ben esgarrinxat i amb cara d’espant. Amb cara d’espant, no, però van dir alguna cosa que passarien per mal camí, talls a peu i moltes pedres.
Ara tota la pressió és per a la Maria. Com m’agrada això d’anar pressionant a la gent! Ells també tenien un tall neutralitzat, pel què ni la veuríem sortir ni la veuríem arribar del tram cronometrat. El recorregut no tenia res a veure amb el que ella creia que faria ja que el van modificar. Al final la Maria arriba… com si vingués de la guerra! Desconec què tenen al voltant de l’Estartit perquè tothom arribi ben esgarrinxat, però és millor això que tornar amb uns segons o minuts de més, no?
Al final es van liar amb les classificacions i no hi va haver podis, però ja vam fer nosaltres la foto, amb un petit intrús, que no té por de res.
IX Pujada al Far 2013
El diumenge passat es va celebrar la IX Pujada al Far – Cursa de Llafranc 2013 organitzada pels amics del Club Atlètic Palafrugell, que va comptar amb una gran participació de membres de l’AEP. Es tracta d’una cursa que puja al Far de Sant Sebastià seguint un recorregut de 10,3 km de camp a través, amb una pujada final dura i espectacular. Enguany també es va celebrar la “III Mini cursa” per a nens i nenes d’1 a 11 anys i una cosa va quedar ben clara: els més menuts pugen molt forts!
L’ambient de la cursa va ser immillorable: un munt de corredors/es a l’espera del tret de sortida, un temps esplèndid (més d’un va quedar ben torrat del sol) i una temperatura més que agradable. La diversió estava garantitzada!
Els guanyadors d’enguany van ser Dani Bordallo (41’47″) en categoria masculina i Anna Comet (47’15″) en categoria femenina. Els premis per als primers classificats locals van anar a parar a mans de Marc Cornellà (43’30″) i Fàtima Portí (1h15″). Enhorabona a totes i a tots!
Per més detalls podeu visitar la web del Club Atlètic Palafrugell:
(Qui aparegui en alguna foto i vulgui tenir-la en tamany original, que escrigui un mail a romaboira@gmail.com)
Llegir més
La Tramun 2013
El passat diumenge 19 de maig va celebrar-se la 15a edició de La Tramun, la famosa cursa dels corriols. Pels que hi participen s’ha convertit en un repte personal. La seva exigència, la seva duresa, la seva bellesa… l’ha feta única. La Tramun d’enguany va tenir representació de l’AEP amb els noms de Mireia Garcia, Matías Obregón i Ricard Soler. Amb una 2ª posició en categoria general femenina i un espectacular temps de 6h24′, la Mireia Garcia ens envia una excel·lent crònica de l’esdeveniment. Més que una narració de la cursa, ens explica què li passa pel cap en els moments més durs, com gestiona les forces, les sensacions que experimenta. Un relat molt especial.Text: Mireia Garcia. Fotos: altres fonts.
Què pot tenir d’interessant una cursa de muntanya de més de 42 km (superior a una marató)? Doncs jo tampoc ho sabia fins participar a La Tramun! La Tramun es tracta d’una cursa de muntanya de 52 km que va de Les Preses fins a Girona (Salt) passant per l’Hostal del Fang. Aquí en teniu el meu relat personal. Espero que us agradi i/o us serveixi:
Són només les 5:00h del matí…i ja sona el despertador! Em fa mal tot només de pensar en l’aventura que m’espera! Després d’una setmana laboral dura, ve més de gust fer el mandra…sens dubte! Però a les 5:55h (amb retard) ja som a Torrent per recollir als cosins Garcia (Nil i Guillem) i al nostre amic i company de “freakades”: en Ricky (de fet, ell és el més “freaky” de tots). A les 7:00h arribem a Girona, a Salt (a prop de l’Espai Gironès) i allà s’hi pot veure la gran quantitat de cotxes i gent amb bicicletes o sense que es disposa, igual que nosaltres, a viure una aventura d’un matí… o d’un dia sencer, qui sap!
Aparentment “sense nervis” però amb una mica d’intriga tant pel que fa a la previsió del temps (tot indica que plourà) com pel que fa a “l’aventura” (i la seva duresa) ens veiem obligats a fer una parada als WC’s del pavelló municipal. Tot seguit, i amb poc marge, ens col·loquen en un dels tres autobusos que ens transportaran: fins a Les Preses els del recorregut llarg de 52 km de running i 69 km de BTT, i fins a Hostal del Fang els que fan la versió curta de 29 km. Hostal del Fang? El nom, si bé ja el coneixia, em resulta curiós i divertit a la vegada, perquè ja és un “nom-indici” del que ens trobarem sobre el terreny (fang, fang i més fang!). Els cosins Garcia, doncs, es separen de nosaltres sense gairebé temps per a acomiadar-nos.
Durant el trajecte amb l’autobús fins al punt de sortida em sorprenen diverses coses: m’encurioseix el cel serè que és indici d’una possible treva (serà així?), i també em sorprèn i m’anima el bon ambient que es respira entre els “runners” i els “bikers”, tractant de “bojos” els uns als altres. Tot plegat (amb gairebé 2400m de desnivell positiu i més de 5000m de desnivell acumulat) pinta dur, sigui quina sigui la modalitat! Observo la gent (corredors) vestida a l’estil, que nosaltres anomenem “pro”: compressors als bessons, pantalons i samarretes de bona marca, motxilles molt tècniques i lleugeres…Però a les curses he après una cosa: no et refiïs mai de les aparences i malfia’t del que va amb “pantalons d’estar per casa” i “samarreta de cotó”! Malgrat tot, i per més que m’ho repeteixo, la qüestió és que comença a fer por: corredors que han participat a la UTMB o a la Transvulcània, comentaris, samarretes d’ultratrails… buf!
Pateixo per no quedar-me l’última (encara que donats els resultats finals pugui semblar exagerat, en aquell moment em passa pel cap), em fa por no poder acabar o que, amb el cansament que arrossego fent de “mama treballadora”, el cos es faci una mena de “pet” a mig camí… De sobte, veig una dona (d’edat “madura”) i penso: “bé, si ella també s’hi anima…”; però quan es gira i veig que porta la samarreta de la Emmona! (un Ultratrail de més de 100 km!). Interiorment em pregunto si no haurà estat un error, però, per altra banda, també sóc conscient que la decisió de venir va ser meva, que aquestes coses m’agraden, i que la natura, la muntanya i dur a terme “petits” reptes personals em donen vida! Per resumir-ho diria que: m’agrada patir (envoltada de natura)! Això potser a algú li costa d’entendre… El que més em preocupa de tot, però, és que no arribem mai, i només d’imaginar-me que tot aquell trajecte l’hauré de recórrer amb les cames, tinc clar que de patir, patiré!
Finalment arribem a la línia de sortida: camió descarregant bicicletes embolicades i protegides amb caixes de cartró i plàstics, corredors desembalant, gent (“bikers”) fent cua pels dorsals de les bicicletes (o el xip?), en “Zero Flats” que ens fa fotos i anima al personal, gent nerviosa, gent tranquil·la… Amb tot, donen el tret de sortida amb més de mitja hora de retràs. Temps suficient per posar-me encara més nerviosa (tothom diu que no entrena, ningú fa res i la que tinc clar que no he entrenat prou per participar en una cursa com aquesta sóc jo..). Però ara ja hi sóc pel tros i no hi ha marxa enrera.
Representa que competim els “runners” contra els “bikers” en la cursa que es defineix per a ser “la mítica cursa dels corriols”. I, efectivament, muntanya amunt, muntanya avall, corriol amunt, corriol avall, bici que baixa de pressa i et demana pas, bici que patina i et fa afluixar…
Amb fang per tot arreu, aigua, molta aigua i, de sobte, pluja, molta pluja, arrels, pedres que rellisquen, rierols i rieres per creuar, fang i més fang, però, sobretot, i el que m’ha quedat gravat en la memòria: boscos frondosos que sembla que protegeixen dels llamps i de tot, molta verdor, un verd intens, olor a muntanya, a pluja, i uns paisatges (els nostres) que em deixen meravellada durant tot el recorregut (la llàstima és no poder-te aturar amb temps per contemplar-los com es mereixen). Em pregunto on deuen ser en Ricky i en Mati i com deuen anar… En Ricky deia que feia molt no corria (tot i que no para mai!) i en Mati sempre peca de sortir massa “embalat”…
En els moments de debilitat intento beure, menjar, seguir i no parar mai. I no te n’adones i, amb la meravella de l’entorn, els quilòmetres van passant… Cal dir que l’ambient que s’hi respira, pel que fa als participants i als organitzadors, és magnífic (un 10 també pels avituallaments)!
La llarga distància té un clar avantatge: el ritme que es porta no és tant forçat com al d’una marató o una mitja (vas principalment aeròbic), la qual cosa et permet parlar amb aquells qui et trobes, o simplement riure de coses que et passen pel cap… En aquesta cursa vaig córrer gran part del traçat completament sola i, si bé en determinats moments em desorientava per la manca d’alguna senyalització, el contacte amb el medi natural va ser més “autèntic” i important. Et preguntes coses, observes, escoltes i et deixes portar; res ni ningú em condiciona (la natura, les cames…i el cap).
Però no tot és tan bonic, i la realitat és que també ensopego, caic, em faig mal, em quedo “clavada” amb els peus al fang, veig un corredor com vomita, un altre (o uns altres) que es queden “enrampats”. Al quilòmetre 35 ja comences a preguntar-te si se t’apareixerà el típic “mur” (l’anomenada “pàjara”), si t’enramparàs, però ets conscient que has anat fent tranquil·la i, simplement, vas fent, i corres i corres sense parar…
Quan només falten 4 km per l’arribada veig que em queda tot un tram planer i em desanimo una mica (sóc “de muntanya” i odio el pla i l’asfalt, no ho puc evitar) però és l’últim esforç, un últim esforç més, i l’últim… i quan em sembla que ja en tinc prou i que no acaba mai, per fi he arribat! Finalment a meta. Semblava que no s’acabava mai. T’omples de satisfacció per haver-te superat: repte assolit! Una altra gran sorpresa és que el nostre amic, en Ricky, ha quedat 8è de la general (i això que entrena, però amb bicicleta). En Mati, el meu company, en canvi, es queda clavat de cames a mitja cursa (s’enrampa) i, sentint-ho molt, l’acabo passant…
La conclusió final és que: cal entrenar i preparar-se bé per aquest tipus de proves (molt més del que jo ho he fet), cal menjar, beure, dosificar-se i córrer amb seny. M’ha quedat claríssim que al principi corres amb les cames i al final corres amb el cap. Però la millor conclusió de totes, el que realment em va donar energia i empenta durant tot el recorregut és: l’encant dels nostres paisatges (la província de Girona és espectacular, realment no ens cal viatjar gaire lluny), i vosaltres (la seva gent i els que aquell dia sota la pluja ens animaven amb ganes): sou el millor que hi ha! Gràcies a La Tramun perquè si encara no és “la mítica cursa dels corriols”, i una cursa de referència, sens dubte ho serà. La recomano a tothom (entrenat i preparat a consciència) i, a mi personalment, em quedarà gravada sempre com una primera grandíssima experiència. Dura, per condicions i quilòmetres, però màgica i especial…Visca Catalunya!
Audiovisual ‘Una volta pel sud-est asiàtic’
Passi audiovisual ‘Una volta pel sud-est asiàtic’ a càrrec de Carlus Abras: divendres 14 de juny a les 22:00h a la sala de dalt del Teatre Municipal de Palafrugell (TMP).
Tots coneixem el Ninyo i els seus viatges espectaculars. Aquesta vegada ens explicarà les seves aventures pel sud-est asiàtic: quasi 6 mesos descobrint els països de Tailàndia, Laos, Vietnam i Cambodja. Menjars exòtics, aprenentatge de massatges orientals, caminades non-stop… la diversió està assegurada!
Llegir més
L’art del Rogaining
Text i fotografies per Salvador Aixarch.
Els de l’Agrupació han anat mai a un Rogaining?
Potser algun cop ho heu sentit i us heu preguntat què carai és aixó d’un Rogaining… Doncs és una cursa d’orientació a peu, per equips i de llarga distància.
L’objectiu és acumular el màxim de punts trobant les fites que hi ha ubicades en una determinada àrea geogràfica dins d’un temps limitat. Les fites es poden buscar en l’ordre que cada equip vulgui. Val a dir que no totes les fites valen els mateixos punts, sinó que dependrà de la dificultat física i/o tècnica per trobar-les.
Una competició de Rogaining pot arribar a ser de 3, 6, 12 o 24 hores i, per tant, de dia i nit. Les úniques eines d’orientació permeses són el mapa topogràfic, on hi ha marcades les fites, la brúixola i el rellotge.
Al ser una activitat d’equip tothom hi pot participar; a més, està pensada per a qualsevol persona, de qualsevol edat o condició física. La satisfacció arriba quan esculls el teu propi camí per fer cada tram i arribar on vols, i finalment tornes a l’arribada, dins el temps previst.
El Rogaining és un esport barat. Sols fa falta roba i calçat còmode per anar pel bosc, una brúixola, un rellotge, un xiulet, un llapis, una motxilla amb dipòsit d’aigua, una farmaciola i quelcom per menjar. Això sí: moltes ganes de passar-s’ho bé!
Aquest any els de l’Agrupació ja portem tres Rogaines: una de curta (de només 3h) a Sta. Coloma, que vam fer molt esverats i esgarrinxats amb una 7ª posició final, i dues de 6 hores. La primera d’aquestes va ser The Wildboar (traduïda com ‘El Senglar’), on vàrem dur a terme una bona estratègia que ens va deixar a tan sols una fita de pujar al podi, ben entrada la nit. Fa poques setmanes que vam fer l’última a Osona, amb fred i pluja. Vam tenir bones sensacions, vam portar un bon ritme estant sempre al costat de la crème de la crème del món de l’orientació. Al final, a pocs punts dels bons i altra vegada dins del top ten.
Us animeu a provar-ho?
Èxit de la 28ª Marxa de la Garoina
Volem agrair a totes les persones que vàreu participar a la 28ª Marxa de la Garoina, als comerços que d’una manera o altra ens han ajudat, a tot l’equip de l’Agrupació Excursionista de Palafrugell i a l’equip de Can Genís de Palafrugell Tretze Progrés, especialment a la Dolors Giménez Puig i a l’Eduard. Moltes gràcies a totes i a tots!
Així doncs, ja esteu recuperats de la pujadeta a Puig Son Ric i les espectaculars vistes des de Ses Falugues? Esperem que hàgiu gaudit de la Marxa d’enguany. Hem treballat molt dur per preparar un recorregut divertit, variat i amb bones vistes, i esperem haver-ho aconseguit!
L’esdeveniment ha estat un èxit rotund que ha sobrepassat les nostres expectatives inicials: mai abans havíem arribat als 600 participants! Sentim haver fet curt de cantimplores, però no patiu que ja estan demanades i arribaran en breu. De cares a l’any vinent també estudiarem la possibilitat de preinscriure’s abans de la Marxa per tal d’evitar cues d’última hora.
Si heu tirat fotos de la Marxa envieu-nos-les a romaboira@gmail.com, si us plau. D’aquesta manera podrem fer un petit àlbum de la Marxa i penjar-ho al Picassa de l’AEP.
Fins la propera!
Per més detalls de la 28ª Marxa de la Garoina:
Llegir més
Segueix-nos!
 |  |  |  |