Finalment el divendres 22/6 a les 4 de la tarda ens disposàvem anar cap a Batere a recollir la Flama. La ruta escollida era circular, i pujava per el Roc Negre, per el coll del Tretzevents i per la Xemeneia del Canigó i baixava per el refugi de Cortalets i per el GR-10. La ruta va ser increïble, sobretot quan vam entrar a la cresta del Roc Negre de nit. Un cop a cim vam poder veure la esperada Flama, on ens va escalfar una estona mentre recuperàvem forces per poder baixar. Ens va costar encendre el Quinqué degut a les ratxes de vent i la poca pràctica, però tot i així ho vam aconseguir.

La tornada va ser més tranquil·la però amb la idea de poder arribar una hora correcte per poder dormir i agafar la bicicleta ben d’hora. Una de les imatges més impactant va ser veure les primeres llums del dia mentre encara estàvem baixant. Vam arribar al cotxe a les 5:30 del matí i amb 30 km a les cames. Sense parlar gaire i amb les coses de dormir, vam anar a buscar un lloc per tirar el sac i aprofitar les poques hores que teníem per descansar.

Els primers raigs de sol que ens tocaven a la cara ens escalfaven mentre anàvem despertant. Encara dintre el sac, esmorzàvem les quatre coses que havíem portat. Dos hores després d’arribar del cim, ens posàvem el Maillot per continuar baixant la Flama.

La ruta de bicicleta de carretera començava a Batere i 114 km després arribava a l’Escala. Aquí es va fer el ralleu per la gent que havíem pujat a cim, però per nosaltres encara seguia. Per sort el port de Coustoges era un port suau ja que sinó ens hagués tocat refugiar-nos a una furgoneta escombra. La baixada fins arribar a Tapis, va ser vibrant on vam poder gaudir d’un ràpid descens per carretera. Un cop a Tapis ens vam trobar amb més gent que s’unia a la festa. A partir d’aquest punt els metres de desnivell eren negatius i tocava gaudir dels petits poblets que anàvem trobant.

Arribats a l’Escala, el que tocava era descansar fent un dinar amb els companys per poder seguir amb la BTT. Aquesta part de la ruta va ser molt tranquil·la ja que baixàvem pel pirinexus amb tota la gent que s’havia apuntat per fer aquesta ultima etapa. I finalment després tantes hores vam arribar a Palafrugell, on hi va haver una gran rebuda per part de la gent.

El dia va ser complet on de segur que ens quedarà en el record els dos extrems de la ruta. Quan enceníem el Quinqué a les 12 de la nit i quan donàvem la flama a la gent de poble a les 8 del vespre. Tot això ha estat possible per la col·laboració de la gent però en especial en Lluís Dispès que va ser qui va enredar a tothom per fer poble, per fer país.

ESCRIT :  ERNEST LLAONETA soci agrupació excursionista de Palafrugell

Ens va fer molta il.lusió porta per primera vegada la Flama del Canigó el nostre poble, agraïment tots els participants que sense ells no hagues fet posible!!!

.

Divendres 16 de març. Audiovisual ‘El sostre del món: el Tibet oriental amb bicicleta’, a càrrec de Gerard Castellà, Miquel Femenia, Ramon Palacio i Antoni Tarragón. A diferència d’altres vegades, en aquesta ocasió l’audiovisual serà a les 20:00h, i es farà a la sala petita del Teatre Municipal de Palafrugell. Entrada gratuïta.

Kassumay kep…!!! Els “Som-hi” d’en Paco ja comencen a l’aeroport de Barcelona on, després de passar més de mitja hora facturant l’equipatge i fer les llargues cues del control de seguretat i del control de passaports on ens toca l’hora de tancament de la porta d’embarcament, ens fa córrer per pujar a l’avió, tots morts de gana. Les 14 persones que passarem els pròxims 14 dies i les seves 14 nits junts just ens hem acabat de conèixer tots i marxem al Senegal, a la zona de la Casamance sense saber gaire res més del que ens espera que l’anar en bicicleta, visitar els projectes de l’organització en que hi estem col·laborant i beure moltes Gazele…!!! Comencen els riures i els viures…!!!

S’inicia la pedalada, amb la furgoneta carregada de material escolar, tèxtil, sanitari i esportiu per a entregar als pobles d’Affiniam, Thionck Essil, Diannah i Oussouye i equipaments de protecció individual i cascs per als bombers de l’aeroport de Banjul (Gàmbia), Cap Skirring i Zinguichor, a Senegal. Visitarem també el projecte del mercat cobert a Diannah i l’escola, així com la d’Oussouye i Baila.

Les presses s’esvaeixen quan arribem a Banjul. S’activa el mode africà, el temps es ralentitza, es relaxa, l’estrès de casa queda enrere, encetem els dies de convivència, de solidaritat, d’amistat, de bona companyia i harmonia, d’alegria, de companyerisme i de pau, d’estones buscades de solitud, de retrobament interior, de colors intensos, vius, un aiguabarreig de cel blau, mangos verds a punt de treure el fruit, camins d’argila roja i sorra ocre, postes de sol dorades i sortides ataronjadament rosades, del cel nocturn immensament estrellat vist, admirat i contemplat des d’aquell embarcador a Coubalan, gaudint del silenci dolçament interromput amb el riure i les xerrades dels companys assaborint la miqueta de vi encara del sopar o d’una Gazele fresqueta o fins i tot el cubata de whiski, la fascinant brillantor de la lluna i les estrelles senegaleses que m’encisen, en silenci em parlen i em fan sentir feliç, de les buguenvíl·lies fúcsies i blanques, d’aigua de riu fangosa i sorprenentment salada, de llargues platges de sorra fina amb les onades de l’Atlàntic de marea alta flirtejant i picant-nos a les rodes de les bicicletes i facilitant-nos el camí, rient i fent sorgir la nena que porto dins, esquitxant-nos la samarreta i marcant-la amb moments feliços del viatge, del passeig a la platja llarga de Kafountine amb les barques pintades amb cenefes de colors estridents i els pescadors recollint el peix, amb les gavines dansant en l’aire pendents de la recol·lecta, dels mercats artesanals aglomerats de paradetes de fruita, verdures, carn, peix, braçalets, bin-bins, de pedalades sota un sol calent en llargues carreteres buscant una ombra on parar-nos per poder beure aigua, menjar un plàtan o una mandarina, pedalades a les pistes de sorra blanca i farinosa o pels arrossars amb aquella barreja d’olors salades, les olors del riu, del mar, dels arbres, de les dones, dels homes, dels nens, olors que desvetllen el meu cos, d’haver de carregar les bicis en una barca on hi vam passar hores, esmorteint-nos la gana amb un parell de fuets ben repartits, a ple sol, que ens va deixar ben estabornits, voltant entre els manglars, perduts, amb el capità Bamba, dels esmorzars d’embotits de casa i mermelada de mango i amb cafè soluble diluït amb l’aigua calenta del termo “bullida tres cops” i els sobrets de llet en pols, del Chocopain, i dels vermutillos i Gazeles abans de sopar amb els cacauets regalats per la mare d’en Kingki, dels menús d’arròs blanc i pollastre o amb boletes de peix fumat, del sopar de gambes que en Paco ens va preparar de sorpresa, de les ostres a la brasa aquell capvespre a l’illa d’Effrane, el racó de pau del viatge, on prèviament havíem anat a buscar amb en Mamadou i en Pierre, de l’amanida rentada amb lleixiu, de les dutxes amb aigua freda del pou, repartint-nos acuradament pel cos amb la pell d’un coco, de la roba penjada cada tarda després d’haver ensabonat i fregat per treure la suor i les taques del dia però donant-li cada dia aquell toc entre groc i malva africà, les empremtes del viatge, dels balls improvisats en aquella festa de reagge, de les corredisses nocturnes al lavabo i les “dutxes imprevistes de mitjanit”, d’aquells moments de guitarra buscant els sons i les lletres per fer la cançó del viatge, de l’apagada de llum a mig partit de futbol, dels pocs moments personalment en silenci quan teníem wifi, de les salines blanques i els arbres gegants, dels animals lliures, dels galls i les gallines espicassant la sorra dels carrers, de les cabretes i garrins travessant les pistes, dels venedors ambulants en bicicleta de peix i carn que s’afanyaven per atrapar-nos i preguntar-nos què fèiem, d’on veníem, curiosos de veure’ns, dels crits dels nens amb els seus “toubab” i “alulum” que ens venien a l’encontre, de les veus de la seva gent, la seva música, el so de la kora i del yembé que transformen els meus sorolls en melòdics sons, de les repetides imatges de les dones treballant i els homes dalt de les motos, voltant o fent la xerrada a l’entrada de casa o sota la petita ombra de l’arbre, de les mirades tendres dels infants de l’orfenat d’Oussouye que ens van entendrir, de la felicitat innocent dels nens de l’escola de Diannah compartint els caramels entre ells i amb aquells ulls brillants demanant-te que els hi inflessis els globus, de l’amuntegada de llibres al pati de l’escola amb el consell de professors rebent el material entregat, del partit de futbol a Baila on en Mussa va jugar amb delit i els somriures corrien descalços sobre la sorra fina, la felicitat dels nens que sense tenir tant riuen més, la calorosa rebuda de les dones i dels nens d’Affiniam animant-nos amb la seva música feta amb un parell de fustes, la seva noblesa, la seva música i càntics d’agraïment, cridaners, vius, del seu esperit de comunitat on vam entregar les bicicletes, moments emotius, contents de compartir estones precioses amb els senegalesos però alhora coberts d’una dolça melangia sabent que el viatge arribava a la seva fi, amb la satisfacció de conèixer un país i una cultura totalment diferent a la nostra, fent-ho amb bicicleta i molt ben acompanyats de gent senzilla i simple, el grup Senegal Març 2017, una gran família.

En aquest nostre gran viatge, que no només per distància sinó per situacions viscudes, moments compartits, confessions a cau d’orella, sota la brillantor dels estels, amb passejos privats, al seient del darrera de la furgoneta, entre pedalada i pedalada, a la platja, enmig d’un mercat… en aquest petit gran projecte teu, Paco, ens hem fet valents i valentes per prendre decisions, per fer-nos créixer, per tancar portes i obrir-ne de noves, per tenir il·lusions, per perdonar, per estimar de nou o per acabar un amor que ens feia mal, per veure la vida des d’un altre prisma, per asserenar-nos…

I és que aquest petit resum de la nostra pedalada, la 8ena. Pedalada solidària, també vol ser una manera de donar-te les gràcies a tu, Paco, per crear projecte Xevi, tirar-lo endavant i sempre tenir present aquella persona que un dia ens va deixar però que sempre hi és, aquella gran persona que et fa enterbolir els ulls recordant-lo i veient-nos allà, entregant material i rebent felicitat, que et va fer moure, i a fer-nos conèixer, a tots, i viure 14 dies i 14 nits en un entorn màgicament impressionant amb persones que ens van eixamplar el cor i ens van estovar l’anima. Vam marxar carregats. Hem tornat plens.

Adam, Carme, Emma, Esther, Jaione, Jordi, Jorge, Kingki, Lluis, Merce, Natasha, Paco, Rosa, Tat i Xavier, el grup Senegal Març 2017

Més informació, cliqueu aquí

]]> https://aepalafrugell.org/pedalada-solidari-pel-senegal/feed/ 0 https://aepalafrugell.org/el-massis-del-canigo-amb-bicicleta/ https://aepalafrugell.org/el-massis-del-canigo-amb-bicicleta/#respond Tue, 06 Aug 2013 13:14:19 +0000 https://aepalafrugell.org/?p=1262 Read more]]> Text i fotografies: Gerard Castellà

L’Eduard feia un any que no tocava la bici de carretera, però quan li vaig comentar que volia fer una sortida d’un parell de dies, va costar-li poc llançar-se a la piscina.

(Gerard): “La volta al massís del Canigó? Carai, sembla molt ben parit això! Conec part de la ruta i és genial! A més, 270 km i +4.276 metres en dos dies… no està malament. Amb la calma ja ho farem bé”.

Dit i fet! L’endemà, amb quatre trastets en una alforja, ens enfilaríem cap a Ripoll, punt d’inici d’aquesta ruta circular.

A les 8.00h del matí ens plantem a Ripoll, i la calor apreta de debò en aquest primer dia d’agost. La boirina matinera va desapareixent a mesura que passen els minuts i guanyem altitud. L’ascens al capdamunt del coll d’Ares és suau i progressiu, sense rampes empinades, fet que ens permet gaudir del bell paisatge que dibuixa Molló a la nostra dreta. Ja som a dalt, a 1.513 m, i des d’aquí veiem el Camí de la retirada, utilitzat al 1939 per milers d’homes i dones que fugien de la guerra i la repressió franquista. Ara ens queda un ràpid i divertit descens fins arribar a Prats de Molló, a la Vall del Tec.

Seguim el riu Tec fins que topem amb la nostra desviació: Amélie-les-Bains. No anirem a la dreta en direcció a Perpinyà, sinó que trencarem a mà esquerra cap a Palalda per anar a les faldes del Canigó. D’ara en endavant les carreteres es converteixen en vies secundàries, amb un trànsit inexistent i, això sí, amb pujades, moltes pujades. És possible que els nombrosos cartells de “Route des Cols” que veiem hi tinguin alguna cosa a veure…

Avancem poc a poc i enforteixo la imatge que tinc del sud de França: que és un lloc fantàstic per viatjar amb bicicleta. Gent amable, petits poblets de pel·lícula i respecte envers els ciclistes. Tornem a la realitat, però. Deixem enrere el col de Xatard i encara ens queden uns quants quilòmetres més per anar fent gana. Això deduim, almenys, ja que aquesta carretera no surt al mapa que duem. El sol cau vertical sobre les nostres espatlles i ens rostim com un pollastre a la brasa. Malgrat tot, ens deleitem amb la figura imponent del Canigó, que apareix tímidament en un cel blau immaculat.

El Col de Palomère (1.036 m), camí del refugi de Cortalets en direcció al pic del Canigó, posa punt i final a la pujada d’avui. Ja hem entrat al Parc Naturel Régional Des Pyrénées Catalanes, i ara només queda un vertiginós descens fins a Prades, que el disfrutem com nens petits. El que no ens agrada tant és la temperatura que trobem. Creuem un vall frondosa i, de cop i volta, un aire calent ens omple els pulmons creant una sensació d’asfíxia. – D’on surt això? Que hi deu haver un incendi? – ens preguntem. Fàcilment devem estar per damunt dels 40ºC i no corre ni un bri d’aire. És la mateixa sensació d’obrir un forn a ple funcionament en un dia d’estiu i apropar-s’hi per treure la safata…

Altra vegada entrem a la civilització i, al primer bar que trobem, parem a engolir una beguda fresca. Déu n’hi do quina rustida que portem. El maillot de l’Edu transpira la sal del seu cos! Arribem a Prades, on farem nit. Fem un volt pel poble i mirem d’hidratar-nos tant com podem. Quan la cambrera em veu demanar-li tres cerveses en menys de cinc minuts, em pregunto què li deu passar pel cap…

Ens llevem més bé dels que ens pensàvem i ens posem en marxa d’hora, abans que el sol cremi. A les notícies han dit que avui seria el dia més calorós de l’estiu al Pirineu, i nosaltres estem aquí per comprovar-ho in situ, no fos cas que s’equivoquessin. Passat el bonic poble de Vilafranca de Conflent comença la pujada i, fins al capdamunt de Mount Louis, suem la gota gorda, potser més del que crèiem. Tenim temptacions d’aturar-nos a les gorgues de Saint Thomas o de Llo, però ho haurem de deixar per un altre dia.

Del Col de la Perche comença la baixada, i la Cerdanya ens dóna la benvinguda amb un paisatge verdós, amb desenes de pics al voltant, com el Puigmal. A Puigcerdà endrapem una pizza que ens donarà energia per fer la Collada de Toses, una pujada força gradual que queda en segon pla després dels rampots matinals fins a Mount Louis… “Ja ho tenim, això, nanu!“, ens diem abans d’iniciar l’últim descens de 35 km que ens durà a Ripoll.

Últims quilòmetres per gaudir, poc a poc, i contemplar els paisatges que ofereix aquest entorn especial. Apartem les mans del manillar i volem sobre l’asfalt! Passem per Ventolà, on hi ha el mític restaurant Ca l’Anna, i l’estómac murmura per veure si parem a fer-hi un queixalada. Però Ripoll queda aprop… i les cerveses, els seitons, les patates i les olives, encara més!

Més informació:

·  Ruta que vam seguir del Wikiloc

·  Àlbum de fotografies complet

És Setmana Santa i toca treure la pols de les alforges, aburgesades dins l’armari amb tanta inactivitat. La predicció metereològica no és la més optimista, però tot i així decidim escampar la boira durant 4 dies. Amb en Francesc i en Xevi, farem la ruta Pirinexus. La Pirinexus és una anella de 366 quilòmetres que des de la primavera del 2013 uneix les comarques gironines i la Catalunya del Nord. La ruta transcorre per indrets simbòlics de les nostres contrades, com l’Alt Empordà, el Baix Empordà, el Gironès, la Selva, la Garrotxa i el Ripollès, i també el Rosselló i el Vallespir, passant per capitals de comarca com ara Olot, Ripoll, la Bisbal d’Empordà i Ceret. Aquesta anella es composa de la xarxa de Vies Verdes ja existents (uns 150 km) i de nous traçats actualment en creació, adequant carreteres de baixa intensitat de trànsit.

Amb un cel amenaçador, el divendres 29 de març sortim de Palafrugell enfilant-nos cap al nord. Anem passant per diverses poblacions que ens resulten familiars tot resseguint un terreny bàsicament pla. Després de 100 km arribem a La Jonquera pel turó de Capmany, i la panoràmica és colpidora: un munt d’hectàrees cremades per l’incendi de l’Alt Empordà es projecten davant dels nostres ulls. Amb tot, és esperançador veure els primers brots dels boscos de sutge. L’endemà al matí culminem el coll de Panissars amb més pena que glòria. Les indicacions de la ruta Pirinexus en aquest tram brillen per la seva absència i ens guiem amb els instints més primitius: la sort. A la frontera no hi trobem la Gendarmerie esperant-nos per comprovar quin souvenir duem de la nit màgica de La Jonquera, sinó que quatre filferros i uns troncs mig podrits ens fan caminar per l’estora vermella en senyal de benvinguda al territori francès.

Ens trobem a la Catalunya Nord i ens resulta difícil no sentir-nos afalagats cada vegada que se’ns adreça algú amb l’incofusible accent del gran Pere Codonyan. Un bon dinar amb formatges artesans i cerveses locals a Céret ens dóna l’empenta necessària per arribar a Prats de Molló, on passarem la nit. Tips com un aglà amb l’esmorzar a base de melmelada casolana i xocolata calenta que endrapem, ens disposem a fer el segon àpat matiner del dia: el col d’Ares (1.513 m). Jo ja el coneixia i l’havia fet en ple hivern, així que ja sabia de què anava. Però en Francesc i en Xevi, no. El primer, triatleta, no té cap problema. I el segon, novell en l’art de pedalejar, ens sorprèn al marcar un ritme d’sprinter des del primer moment. Des d’aleshores s’ha convertit en l’Andy Goñi. Descens espectacular fins a Camprodon, fotografia de rigor, i cap al coll de Santigosa, entrada natural a la Vall de Bianya. Havent-nos tret la suor del dia a l’alberg de joventut d’Olot i havent-nos salvat d’un bon xàfec per qüestió de minuts, anem a la recerca de la mítica patata d’Olot, encara que al ser un dia festiu la majoria de restaurants estan tancats.

El dilluns es desperta ensopit, plujós i amb vent. D’Olot ens disposem arribar a Girona o bé, si el temps ens ho permet, a La Bisbal, a Palamós i a Palafrugell respectivament. Pedalejar amb pluja mai és agradable, però fer-ho amb una jaqueta que ja no repel·leix l’aigua, ho és menys encara. Per fortuna a Sant Feliu de Pallerols trobem uns lavabos públics facilitats per Vies Verdes que ens permeten posar-nos a recer del ruixat que està caient. Xops com ànecs i amb poques ganes de continuar la marxa, posem punt i final a la nostra ruta. En total, 3 dies i 250 km recorreguts entre rialles, paisatges verdosos i bon ambient.

Així doncs, la Pirinexus és una ruta molt interessant per a tots aquells que desitgin iniciar-se en el món del cicloturisme. Amb tots els serveis necessaris a l’abast del ciclista, amb un recorregut assequible i amb molts atractius tant naturals com culturals, no us ho penseu dues vegades!

Per veure l’àlbum fotogràfic de la ruta podeu clicar AQUÍ.

Si teniu ganes d’informar-vos més sobre aquesta ruta, podeu consultar els següents enllaços:

• Pirinexus: per conèixer amb més detall aquesta xarxa cicloturista.

• Pirinexus al Wikiloc: el recorregut de l’anella cicloturista ja està penjat al Wikiloc.

• Projecte ENLLAÇ: per saber qui ha darrere de tot això.