Ens trobem a les 7 del matí a l’aparcament de l’INS Baix Empordà i, aquesta vegada amb una puntualitat gairebé britànica (tot i que l’Albert i la Maria no estaven gaire d’acord), enfilem carretera amb destí a Costoja, a la Catalunya nord, comarca del Vallespir i on la Maria Català hi té avantpassats enterrats, els Matacat. Fem una visita al poble, a l’església i al cementiri. Passem conversa amb uns quants vilatans que estan esperant que arribi el pa, en un banc de la plaça, al solet del matí i a recés de la tramuntana. Farem una primera excursió d’un parell de quilòmetres per un camí frondós a mig del bosc entre atapeïdes alzines que amb la llum del matí semblava que tenien les fulles d’argent. L’autobús ens recull per enfilar cap al coll dels Horts (770 m) i d’allà cap a Sant Cristòfol dels Horts, una església romànica enrunada, que pertany al municipi d’Albanyà. Sorprèn la paret falsa de l’absis amb restes de pintura, que, evidentment és un element constructiu d’una època posterior.

Seguidament ens dirigim camí amunt, amb un primer pas prou fàcil, cap al Puig de la Fillola, que alguns vam pensar que era Arget, perquè ens vam fixar que el temps el mesuraven amb quarts d’hora…Dalt del puig les vistes són espectaculars; tanmateix, no en tenim prou, desfem camí i des de la base de Sant Cristòfol, ara sí, pujada amunt cap al puig de la Gavarra i el Castell del Bac, que és una muntanya de 1.057 metres, situada entre els municipis d’Albanyà i de Maçanet de Cabrenys. Al cim hi ha un vèrtex geodèsic (aquest cim està inclòs a la llistat dels 100 cims de la FEEC). Per arribar-hi, alguns hem fet un petit tram de grimpada, ajudant-nos amb una cadena; també hi havia la possibilitat d’un camí alternatiu per sota el túmul. La serra de Bac Grillera està inclosa en l’espai natural protegit de l’Alta Garrotxa. I tot carenant arribem a l’ermita de Santa Maria del Fau, en reconstrucció… Ara sí, divisem tot Catalunya: Bastiments, Comenegre, pic de les Bruixes, pic de Sant Marc, Bassegoda, Montseny, el Far, el Puigsacalm ens queda una mica lluny, la Mare de Déu del Món, Roca Corba, les Gavarres, la platja de Pals, el Montgrí i la Badia de Roses, el Paní, l’Albera, les Salines…és indescriptible l’espectacularitat del paisatge des d’aquí dalt.

Ara toca començar a tornar, desfem el camí fins el coll del Fau en direcció a Maçanet de Cabrenys, passant per Sant Pere dels Vilars i l’ermita dels Horts. Al casino de Maçanet ens espera una birra ben refrescant i ben merescuda.

Gràcies, Niño, Nacho, Imma, Salita… hem passat un dia amb molt bona companyia.  No podíeu haver encarregat un dia i un itinerari millor!!!

Fins la propera…

Teia

CERBÈRE A PORT DE LA SELVA (o una mica menys que fa mooolta calor….!!)
Som quasi una quarantena  disposats a passar calor i descobrir raconets de la costa brava nord. Anar tant lluny fa mandra però si és amb  bus i bona companyia en fa menys. N’est pas?
Només de sortir comença l’aventura  l’autobus no es pot desfrenar i ni podem obrir per treure les bosses. Fem broma: Freeede que el vas buscar de rebaixes o que?

Tothom s’ho agafa de bon humor una excusa per fer el café aquells qui al llevar-nos tant d’hora els ha quedat pendent. L’altre excusa  d’escurçar el recorregut amb el retard també ens  va bé perquè amb aquesta calorassa tots 24 kms ufff…  i  de fet els organitzadors ja ho tenien previst si calia
Els mecànics de la colla hi treuen el nas a mirar el motor encuriosits però qui s’embrut la camisa és el xòfer. En poc més d’una hora tenim l’autobus de recanvi. Carretera i manta i cap a la França.

Arribats a Cerbere ens creuem amb un grup de caminaires de Terrassa molt nombrós i ens hi anem creuant fins a Portbou.  Fet i fotut de Cerbere a Portbou és un salt però culleres  puja i baixa ben dret!!
De bon principi  el guíes es posicionen: en Carlus Abras a davant tot i que de tant en tant es para a fer recompte i la Maria Català va tancant el grup per assegurar que ningú es quedi enrera.
A mig cami parem al coll de Belitres amb plafons que expliquen part de la nostra història, temps d’exili. Pels qui els agrada saber  més potser es queden amb ganes de  llegir-ho amb calma però és una bona excusa per tornar aquest paratges.

En creuar Portbou es veu que estan de festa i el retruny d’un grup de percussió ens acompanyen a la segona   muntanyeta que ens mena a Colera. Aquí ens hem saltat un parell de coses per apuntar a la llista i venir de nou a fer turisme cultural l’estació de Portbou amb el canvi de vies , el cementi penjat sobre el mar, el túnel-monument al filòsof Walter  Benjamin que sembla que baixis per endinsar-te directament al mar
Aquestes sortides socials estan bé  no es tracta d’anar a pinyó sino de poder-se trobar amb més gent que disfruta d’aquestes oportunitats de conèixer el territori.

El grup és ben divers de forma, d’edat, gent activa de l’AEP, socis i vilatans no sòcis… . Assidus a les caminades  que ja es feien fa anys com en Julio que aquest any no se’n ha perdut ni una de les de xino xano. O l’Andre que no el veiem des de l’any passat a Cabrera i abans a la sortida del Pedraforca. Noves incorporacions com la Maria, mmm sang nova, relleu, per l’AEP que es prepari perquè ja l’hem enredat per fer torns a les barraques i pujar a fer nit a Fitor per l’Onco.

Deixem el GR 92 que seguíem per anar  fins la platja  a Colera i fer banyota, remullada i dinar. Quin luxe no? Un gelat o un cafè ràpid i  apa no ens apalanquem massa que queda ruta per endavant. Passem pe Garbet i en lloc de seguir el GR anem tirant per les marques grogues que ens permet encara que es faci més volta passar arran de mar i descobrir penyasegats i caletes mig màgiques. Voltegem Cap Ras i fem la última tirada.
Se sent més d’un cop el comentari de que estem descobrint racons fantàstics però que com els de casa a enlloc.
Personalment el tros entre Colera i Llança m’ha sorprès. Els plecs de les formacions rocoses són ben curioses, el color de les platges es de tons de grisos com a Begur i no com el marró de les cales de Palafrugell.  Ens ha faltat  poder preguntar a la Conxita si es tracta d’esquist, de gres  de calcaria com en altres sortides que ens ha fet lliçons de geologia.

Un dels últims trams entre cala i cala tenim 2 opcions o ens enfilem a les roques o ens  traiem les “bambes” i ens mullem els peus. El Ninyo molt amablement  es coloca en llocs estratègics on hi preveu certa difiultat per donar la mà i ajudar a creuar  ( o ho fa per aprofitar de fer de les seves i esquitxar-ne uns quants….mmm?) Tot plegat contribueix al bon ambient de la sortida que ja s’acava.
Converses, silencis, paisatges, retratus, remullades, olors i mooolta calor. Sort també de la banyota i la cerveseta final.
Apali fins la propera edició

Algunes fotos

Bona excursió !!!