Ultra Trail Catllaràs 2013

Per Mireia Garcia

Fa dies que rumio què podria explicar-vos de l’Ultra Trail del Catllaràs del dia 27 del mes passat i… hi ha tantes coses a dir, va ser un cúmul tan gran d’emocions i una experiència tan nova, que costa trobar les paraules i aplicar la capacitat de síntesi per descriure-ho tot de la millor manera possible…

Va ser una nova “engrescada” grossa amb un amic, en Ricky, per a la qual gairebé no ens havíem mentalitzat fins ben a prop de la cursa… Ens en vam assabentar, ens hi vam inscriure, i a partir d’aquí… a l’aventura! Sabíem que era dura, duríssima, i que comptava amb dues opcions: la versió “curta” de 30 quilòmetres (ara si no fas una marató i mitja sembla que no facis res!) i la versió llarga de 55 km amb 4200m de desnivell positiu… quasi res! “Evidentment” el repte era la llarga… i quin repte! Així que som-hi que hi falta gent! (o hi falten bojos! perquè, el que no sabíem en el moment de la inscripció és que el dia de la cursa enganxaríem un dels dies de més calor de tot l’estiu!). Va ser, sens dubte, una de les curses més dures que he fet mai… (corrent, probablement la que més).

Vam arribar a la Pobla de l’Illet després de més de dues hores de cotxe i l’ambient era increïble, ple de corredors amb cares i expressions diverses.., algun potser amb una barreja entre “estic acollonit” i…”quina aventura més emocionant la de demà!”. Aquesta també era la meva dualitat, una muntanya russa de sentiments i expectatives difícils de controlar. Vam optar per beure cervesa i fer algun xin-xin tot menjant “quicos”, mentre deixàvem passar les hores i escoltàvem un brieffing que, per cert, va ser realment molt útil des del punt de vista tècnic. Allà va ser quan vaig decidir que, definitivament, portaria bastons (i no em vaig equivocar). A més a més, la cursa comptava amb voluntaris/corredors discapacitats (sords), per als quals vam fer un fort aplaudiment silenciós (tot aixecant les mans). Va ser un moment realment molt bonic.., era com una gran festa de l’esport.

Va arribar l’hora de sopar i dormir i va començar la desfilada de corredors, gossos, famílies senceres amb nens.., tots acampats, cadascú fent la seva en “petit comitè”. En Mati, el meu company, s’havia animat a córrer aquella mateixa tarda, així que ja n’érem 3 de bojos, i la Naila que faria la curta. Després de sopar, amb la sensació d’haver acumulat (en un parell de dies) els carbohidrats necessaris per a sobreviure una setmana sencera, i amb la sensació, per altra banda, que no dormiria per haver-me “hiper-hidratat” durant dos dies seguits, ens en vam anar a dormir. Dormir és un dir.., però la nit va passar ràpid, i ben d’hora tots érem allà, passant el control de material per sota l’arc de sortida, ben emocionats i, de sobte,…tatxaaaaan, qui hi havia? en Miguel Heras!! Per qui no ho sàpiga, és el germà del ciclista Roberto Heras i corredor professional de muntanya de l’equip Salomon. Ell, i també un bon grapat de gent amb pinta de ser “experimentada” en curses d’aquest tipus. Una vegada més, vaig pensar “ai mare, on t’has fotut??”, però sense massa temps per a “reflexions profundes”, van donar el tret de sortida!

Una sortida molt corredora a un ritme prou ràpid, pel qual no em vaig voler deixar portar. Vaig anar fent, conscient que hi havia molta cursa per davant, i el tram més corredor va donar pas a pujades més picades on m’eren molt útils els pals. Allà, a les pujades, és on vaig anar obrint-me una mica de pas, atrapant a corredores (algunes de les quals coneixia pel nom des de feia temps, com la Teresa Forn), agafant ritme i motivant-me cada vegada més. Em sentia bé, i saber que t’espera un recorregut llarg i carregat de sorpreses és quelcom “màgic”. De mica en mica vaig anar atrapant algun corredor, alguna corredora més i.., de sobte, en Mati! Ens vam animar mútuament i no vaig voler dir-li que estava amoïnada perquè em feia la guitza el genoll, amb un mal que arrossegava des de feia gairebé un mes. Un dolor que es va tornar més agut a les primeres baixades fortes i que em va fer veure les estrelles durant tota la segona meitat de la cursa. Però si d’una cosa no me n’arrepentiria era de portar els pals (i de no abandonar). En Mati va quedar enrere, assumint que s’havia precipitat en inscriure’s el dia abans i, més endavant, al quilòmetre 37,5  abandonaria (com d’altres).

La calor no va posar les coses gens fàcils a ningú. M’atreviria a dir que, més que el desnivell positiu i negatiu, que també hi era i es feia notar, va ser un dels cops o punts durs de la cursa. Des del meu punt de vista, va ser la temperatura i la deshidratació que van convertir allò en una mena de “proesa” esportiva. Vaig planificar-me bé el beure i el menjar, però sí que m’arrepenteixo d’una cosa, igual que en Ricky, i és de no haver-nos aturat a les gorgues a fer-nos un bon bany com van fer d’altres. Ja que, per contra al que pensàvem en aquell moment o aquells punts de la cursa, en lloc d’alentir-nos això ens hauria donat més “corda” per a continuar suportant aquelles bogeria de calor!

El quilòmetre 37,5 va arribar i allà hi havia la nostra amiga Laia, servicial, ajudant-nos i animant-nos com sempre. I realment era un punt clau… Viure curses i experiències així és magnífic, però si a més les comparteixes amb persones a qui t’estimes es converteixen en quelcom realment molt especial i un record de per vida. La Laia em va comentar que en Ricky, la seva parella, s’havia plantejat abandonar, però que semblava que havia continuat, i ens vam acomiadar fins l’arribada. En aquell punt (una vegada més) m’hauria d’haver remullat amb la manguera/dutxa que proporcionaven a l’avituallament, perquè a partir d’aleshores va ser realment com “anar a la guerra”. Després vindria, almenys per a mi, la part més dura. Patint calor i més calor, i veient altres corredors marejats, aturats, un que semblava que vomitava.., i preguntant-me com evolucionaria la cosa, si més no, vaig anar tirant… Per sort vam passar d’una cara sud insuportablement asfixiant, a una cara nord més “fresca”, i així vam anar tirant. Em feia mal el cap, el genoll, però per més que realment n’estàs farta i tens ganes d’arribar, per què enganyar-nos, també sents que formes part d’alguna cosa increïble, que t’estàs posant a prova, i que estàs envoltada d’un entorn i una gent formidable. Em va agradar molt comprovar que en aquestes curses (en què es corre a un nivell més aeròbic que et permeti aguantar) t’acompanyes i parles amb corredors que, si cal, t’ajudaran en tot moment. I sents veritablement que l’ambient de muntanya, i l’entorn, ho converteixen en una experiència dura però molt humana, molt maca. La bellesa del paisatge és indescriptible, i mentre corres sents que és una llàstima no poder aturar-te més temps per a gaudir-ne… Ens fan pujar una escala, trepar per una corda, passar per dins d’una mena de coves, boscos i fagedes, gorgues.., realment el recorregut és espectacular!

I així els quilòmetres van passant, i penso en la Bruna (la meva filla) en què deu estar fent, en si és just que la deixi tantes hores, “pobreta”, penso, i ric sola de les coses que fa i les paraules que ja intenta dir… I quan sembla que ja ve la baixada i que ja vas cap a meta, encara queda una mena de “quilòmetre vertical” letal pel cos (i la ment!). I després algun altre, i alguna “sorpresa” més, i més… Les cames van dient que prou i, sobretot, el genoll, que ara ja t’ha “abandonat” definitivament. Qui tira és principalment el cap, que et dóna instruccions per a que carreguis més la cama “no adolorida” i, com diu en Ricky, posar l’automàtic fins arribar.

Em retrobo amb un corredor amb qui he topat en diversos punts que m’anima i em fa de llebre, em recorda que vaig primera i que porto la segona força lluny. Això motiva de debò! Primera?!! Mai m’hagués imaginat un resultat així, i acabar arribant a meta, a més a més, amb un sprint final del que mai t’hauries vist capaç!. Per fi…uns últims 500m de pujada (l’últim regal) i…l’arc d’arribada!! Un bon got d’aigua freda, una dutxa vestida, un bon massatge amb els consells del “fisio” pel que fa al genoll (el veu ben “fotut”).., però abans, i el millor de tot, l’abraçada d’en Mati!! M’omple el sentiment d’haver-me superat com mai (independentment de la posició final a les classificacions, que per més que em fa il·lusió, sento que no és el que més importa), i d’haver conegut persones fantàstiques! La segona i la tercera noia arriben juntes mitja hora després, i ho celebren amb una altra forta abraçada! És un acte de companyerisme i esportivitat, tal com elles mateixes ho descriuen, per haver-se donat suport mútuament fins al final. Fa goig de viure l’ambient que s’hi respira… és realment genial!

I mitja hora més tard em criden per pujar a dalt de tot del podi amb les altres dues noies, i després, al meu costat, s’enfilarà en Miguel Heras per unir el podi femení i masculí. És tot plegat tan sorprenent i inesperat…!!  Veig la cara d’orgull d’en Mati que em mira des de baix, amb la Laia i en Ricky que també m’aplaudeixen i des d’allà dalt sento que aquestes experiències ens uneixen encara més si es pot…que formem un bon tàndem d’amics i que me’ls estimo tant! Hi ha qui diu que la muntanya fa miracles.., en aquell moment palpo “el miracle” d’una felicitat desbordant! Miro al cel i penso “això va per vosaltres”, i dedico la proesa i la superació (més que la victòria) a la Bruna, la família, i éssers estimats.

En Ricky Soler finalitza la cursa amb un temps de 8:28:20 hores, i jo amb un temps de 9:02:28 hores. La Naila ja ha marxat (ha acabat la curta fa estona), i tornem tots feliços i “atropellats” cap a casa… I, per contra al que us podria semblar, ja ens ronda pel cap la necessitat de trobar un nou repte (més o menys “dur”) que doni sentit a les sortides i entrenaments del dia a dia, que a vegades costen tant… Viure l’esport com a repte per a superar-se un mateix, sense agafar-s’ho amb competitivitat (encara que pugui semblar contradictori amb la cursa com a concepte), i en entorns naturals tan fantàstics com aquests és, sens dubte, una droga que costa molt de deixar!! Fins la propera!

Més informació de l’Ultra Trail Catllaràs 2013:

Web UT Catllaràs

Classificacions 

Vídeo UT Catllaràs 2013