Diumenge 14 de maig varen fet una ruta fantàstica de 16 km pel Cap de Creus, sortint de Cala Tamariua fins a Cala Taballera, i tornant pel GR92. Vuit hores de caminada xino-xano gaudint del paisatge i del dia.
Comencem a caminar a les 10h des de cala Tamariua, on trobem un equip de rodatge estranger, segurament aprofitant aquests exteriors tan increïbles que tenim a la Costa Brava. Anem fins Cala Fornells tot seguint els senyals del camí de ronda. Per sortir de la cala ens hem d’enfilar amb una petita grimpada. A partir d’ara al camí de ronda es perd i ens hem de guiar per les ressenyes d’altres excursionistes mentre creuem fites i intuïm corriols. Voregem la costa fins desviar-nos una mica cap a l’interior per pujar al Puig Gros, un mirador privilegiat. Des d’allà tornem a perdre alçada i ens apropem a mar per arribar a Cala Galera i Cala Talabre. Són cales de difícil accés per via terrestre, motiu pel qual es converteixen en petits paradisos per aquells que fan l’esforç d’atansar-s’hi i per aquells privilegiats amb una petita embarcació.
Fem una parada a Cala Talabre mentre gaudim del bon temps; imaginem si el nom de Cala Galera prové de la gran roca que queda al davant i que sembla talment una galera capgirada i enfonsada. Allà hi trobem una barca amb una família de Portbou que han fet quatre ostres i quatre garoines, i ens hi conviden -uix! Això potser no ho hauríem de dir en veu alta…- Per sortir de la cala tenim dues opcions: resseguir el torrent que desemboca a la cala -però que ens allunya de la costa- o bé fer una bona grimpada, si bé no queda clar d’on surt el camí. Afortunadament, uns dies abans, quan es va comprovar el camí per part d’en Lluís i la Susanna, vam deixar-hi unes fites mig amagades per no despistar-nos.
Ens enfilem de nou fins el Puig del Moro. Al llarg de camí que recorre aquest paratge s’hi troben nombrosos vestigis de construccions de pedra seca, barraques de vinya, petits refugis i llocs de guaita, parets per aguantar feixes i clapers, és a dir, unes piles de pedres amuntegades que s’havien anat traient per tenir les feixes netes i conreables). En aquest últim tram hem quedat ben esgarrinxats a causa dels matolls, que s’han menjat tots el corriols, i el camí s’ha d’anar refent.
Ens queda l’última gran baixada fins Cala Taballera, la més gran, i que ens sorprèn perquè té una vasta esplanada, un parell de barraques de pescadors i un pou. També disposa d’una zona de pastura amb les vaques dels pocs masos que encara estan funcionals enmig del parc natural, i una bona arbreda amb una ombra temptadora, la qual, evidentment, no es pot desaprofitar de cap manera, així que ens autoobsequiem amb una bona migdiada abans no tornar.
La tornada és senzilla a través del GR. Anem per feina ara i no ens entretenim gaire fins que arribem a les restes de Sant Baldiri. Llàstima que no hi hàgim arribat un parell d’hores abans perquè justament avui la gent de Port de la Selva hi feia un aplec i ens en perdem una de bona: una paella enorme! A l’hora del cafè, els nens de poble juguen a trencar l’olla de fang, una d’aquelles autèntiques, que està a vessar de llaminadures.
Arribem al cotxe quan toquen les 18h, ben contents de la sortida i amb ganes de tornar a casa, però encara trobem mitja horeta per fer una cerveseta a una terrassa de Port de la Selva mentre observem el port amb els vaixells de pesca tradicional.
Apa, fins la propera caminada xino-xano. No hi ha presa! 😉
Salut,
Eulàlia, Julio, Francesc i Mone.