Viatge al país del gel (26/4 al 4/2 de 2018)
Feia temps que ens miràvem les parets de Noruega des de la distància. Era evident que tard o d’hora una incursió en aquest paradís havia de caure. Un cop fet l’últim examen i haver carregat de provisions tant de menjar com de material d’última hora, ens disposem a marxar cap a l’aeroport.
És ben bé que només estàvem pensant en quines vies feríem, ja que el cap el teníem a Noruega i penjat d’una reunió. Gràcies aquesta gran previsió ens vam equivocar de terminal, doncs res, cap el bus amb els 60 kg de material i cap a la T2.
Després dels entrebancs i tres hores i mitja de vol aconseguim arribar a l’aeroport d’Oslo sobre les 5 de la tarda, cullons quina gana! Estem disposats a fer cua per un tall de pizza a preu d’or, mentre en Carles intenta anar a buscar el cotxe de lloguer
Finalment, després d’estar més pendents de les cascades que es veuen al voltant de la carretera que de la mateixa, a les 9 del vespre aconseguim arribar a Bo (Telemark) on ens deixen un tros d’habitació i ens rifem poder dormir còmodament al llit o simplement a terra. Ara si que estem assimilant que som a Noruega.
Sona el despertador a les 6:30 AM però com és evident ningú surt del sac. Per sort només dura uns minuts quan algú obre la finestra per ventilar a causa de les flatulències que no ens han deixat dormir. Cop de gas i ens posem direcció cap a Rjukan, ara si que ja estem neguitosos.
Ara sí, posem el comptador a zero. El primer dia només és un simple reconeixement de la zona en què durant els 7 següents estarem, sense llum solar i gaudint com berrus.
En Quim, amb en Carles al derrera, encara en bona cara
El segon dia, després de quedar-nos en ganes de fer mes coses, sortim ja equipats de l’apartament i ens dirigim a Krokan, una zona d’escalada esportiva per agafar rodatge. Aquí ja comencem a mirar el gel d’una altra manera. Les vies ja son completament verticals i no pendents de gel d’entre 70 i 80º
En Lluis obrint la primera via del dia.
Pujant de primer a Ozzimosis (WI4)
A partir del quart dia les coses van canviar i ja vam començar a fer les vies de diversos llargs que estàvem buscant des de que vam marxar. Aquell dia només vam poder fer una via ja que ens vàrem perdre. Un cop trobat el camí correcte i un culenvagen, arribem a la Rjunkenfossen (WI4), on el primer que fem és anar a contemplar la via per excel·lència, la Lipton (WI7), la via en gel més difícil de la zona.
En Carles obrint el primer llarg, assegurat per en Quim
A partir d’aqui ja estàvem motivats per fotra-li peu al coll a alguna cascada una mica més exposada que les que havíem estat fent. Dit i fet, després d’estar parlant amb uns bascos que ja hi havien estat i amb la seguretat que podíem rapelar en cas de no veure clar l’últim llarg. Ens vam plantar a primera hora a peu de via. Vam fer dos cordades autònomes, en Lluis i en Carles i en Quim i jo. Primer llarg. Fàcil, campa de gel a 70 graus. Segon llarg de 60 metres, on varen escassejar els cargols i la corda però va ser dels millor que vam fer, ressalts de 4-5 metres a 90 graus
En Quim Obrint el primer llarg, mentre en Lluis ja afronta el segon
Un cop a la última R, petita conversa amb en Carles per posar tot a lloc mentre en Lluis i en Quim anaven pujant.
-Ernest: Com vas? Et veus en cor d’obrir o pujo jo?
-Carles: Ni de conya, obro jo.
No cal discutir. Un cop ha recopilat suficients cargols, tira amunt. En aquella reunió tothom callat i sentint en Carles “apretant el cul” per obrir el llarg clau de la via. Un cop sentim que ha muntat la reunió ens relaxem ja que podrem sortir i no caldrà rapelar. Ara és el meu torn, em tiren corda o pujo de primer? L’hi comento en Lluís, que havia pujat de segon després d’en Carles, que no em tregui els cargols que ho vull provar de primer. Les dues visions de l’últim llarg
El penúltim dia, ens atrevim amb la columna que veiem cada dia des de la carretera. El que no teníem previst era que el cansament ja començava a fer efecte.
Obro traça fins a sota la columna per muntar la reunió, com més a munt millor, aquest tràmit inicial ens comença a posar en situació. Estem fent cordada de tres ja que en Lluíis avui no vol pujar i es queda fent fotos.
Un cop muntada la reunió i sota una pluja d’aigua que regalima de la columna, en Carles, com sempre, comença a obrir el llarg. Una columna d’uns 15 metres que no només estava a 90 graus sinó que a causa de les condicions precàries del gel feia que no poguessis posar-te amb una posició de descans.
En Carles enmig de la columna
Per arribar a dalt vam patir de valent, on en Carles va haver de tirar de les reserves que ja no hi eren. Tot seguit vam pujar en Quim i jo, amb la comoditat de pujar de segon, tot i així també vam tenir els nostre problemes.
Aquí realment va acabar el nostre viatge ja que el setè dia només vam fer una via més per acabar de matar les ganes abans de marxar. Entre la fred i el cansament vam aguantar fins el migdia. L’últim dia ja va ser més tranquil vam anar a fer turisme a Oslo abans d’anar a dormir a l’aeroport. Va ser una visita fugaç, saltant de local en local a causa de la fred que feia a la capital.
Va ser un gran viatge de 10 dies amb grans persones que de segur que repetirem ja que encara tenim coses pendents a Noruega.
Josep Llaoneta soci de Agrupació Excursionista de Palafrugell