La Tramun 2013

El passat diumenge 19 de maig va celebrar-se la 15a edició de La Tramun, la famosa cursa dels corriols. Pels que hi participen s’ha convertit en un repte personal. La seva exigència, la seva duresa, la seva bellesa… l’ha feta única. La Tramun d’enguany va tenir representació de l’AEP amb els noms de Mireia Garcia, Matías Obregón i Ricard Soler.

 

Amb una 2ª posició en categoria general femenina i un espectacular temps de 6h24′, la Mireia Garcia ens envia una excel·lent crònica de l’esdeveniment. Més que una narració de la cursa, ens explica què li passa pel cap en els moments més durs, com gestiona les forces, les sensacions que experimenta. Un relat molt especial.

 

Text: Mireia Garcia. Fotos: altres fonts.

 

Què pot tenir d’interessant una cursa de muntanya de més de 42 km (superior a una marató)? Doncs jo tampoc ho sabia fins participar a La Tramun! La Tramun es tracta d’una cursa de muntanya de 52 km que va de Les Preses fins a Girona (Salt) passant per l’Hostal del Fang. Aquí en teniu el meu relat personal. Espero que us agradi i/o us serveixi:

Són només les 5:00h del matí…i ja sona el despertador! Em fa mal tot només de pensar en l’aventura que m’espera! Després d’una setmana laboral dura, ve més de gust fer el mandra…sens dubte! Però a les 5:55h (amb retard) ja som a Torrent per recollir als cosins Garcia (Nil i Guillem) i al nostre amic i company de “freakades”: en Ricky (de fet, ell és el més “freaky” de tots). A les 7:00h arribem a Girona, a Salt (a prop de l’Espai Gironès) i allà s’hi pot veure la gran quantitat de cotxes i gent amb bicicletes o sense que es disposa, igual que nosaltres, a viure una aventura d’un matí… o d’un dia sencer, qui sap!

Aparentment “sense nervis” però amb una mica d’intriga tant pel que fa a la previsió del temps (tot indica que plourà) com pel que fa a “l’aventura” (i la seva duresa) ens veiem obligats a fer una parada als WC’s del pavelló municipal. Tot seguit, i amb poc marge, ens col·loquen en un dels tres autobusos que ens transportaran: fins a Les Preses els del recorregut llarg de 52 km de running i 69 km de BTT, i fins a Hostal del Fang els que fan la versió curta de 29 km. Hostal del Fang? El nom, si bé ja el coneixia, em resulta curiós i divertit a la vegada, perquè ja és un “nom-indici” del que ens trobarem sobre el terreny (fang, fang i més fang!). Els cosins Garcia, doncs, es separen de nosaltres sense gairebé temps per a acomiadar-nos.

Durant el trajecte amb l’autobús fins al punt de sortida em sorprenen diverses coses: m’encurioseix el cel serè que és indici d’una possible treva (serà així?), i també em sorprèn i m’anima el bon ambient que es respira entre els “runners” i els “bikers”, tractant de “bojos” els uns als altres. Tot plegat (amb gairebé 2400m de desnivell positiu i més de 5000m de desnivell acumulat) pinta dur, sigui quina sigui la modalitat! Observo la gent (corredors) vestida a l’estil, que nosaltres anomenem “pro”: compressors als bessons, pantalons i samarretes de bona marca, motxilles molt tècniques i lleugeres…Però a les curses he après una cosa: no et refiïs mai de les aparences i malfia’t del que va amb “pantalons d’estar per casa” i “samarreta de cotó”! Malgrat tot, i per més que m’ho repeteixo, la qüestió és que comença a fer por: corredors que han participat a la UTMB o a la Transvulcània, comentaris, samarretes d’ultratrails… buf!

Pateixo per no quedar-me l’última (encara que donats els resultats finals pugui semblar exagerat, en aquell moment em passa pel cap), em fa por no poder acabar o que, amb el cansament que arrossego fent de “mama treballadora”, el cos es faci una mena de “pet” a mig camí… De sobte, veig una dona (d’edat “madura”) i penso: “bé, si ella també s’hi anima…”; però quan es gira i veig que porta la samarreta de la Emmona! (un Ultratrail de més de 100 km!). Interiorment em pregunto si no haurà estat un error, però, per altra banda, també sóc conscient que la decisió de venir va ser meva, que aquestes coses m’agraden, i que la natura, la muntanya i dur a terme “petits” reptes personals em donen vida! Per resumir-ho diria que: m’agrada patir (envoltada de natura)! Això potser a algú li costa d’entendre… El que més em preocupa de tot, però, és que no arribem mai, i només d’imaginar-me que tot aquell trajecte l’hauré de recórrer amb les cames, tinc clar que de patir, patiré!

Finalment arribem a la línia de sortida: camió descarregant bicicletes embolicades i protegides amb caixes de cartró i plàstics, corredors desembalant, gent (“bikers”) fent cua pels dorsals de les bicicletes (o el xip?), en “Zero Flats” que ens fa fotos i anima al personal, gent nerviosa, gent tranquil·la… Amb tot, donen el tret de sortida amb més de mitja hora de retràs. Temps suficient per posar-me encara més nerviosa (tothom diu que no entrena, ningú fa res i la que tinc clar que no he entrenat prou per participar en una cursa com aquesta sóc jo..). Però ara ja hi sóc pel tros i no hi ha marxa enrera.

Representa que competim els “runners” contra els “bikers” en la cursa que es defineix per a ser “la mítica cursa dels corriols”. I, efectivament, muntanya amunt, muntanya avall, corriol amunt, corriol avall, bici que baixa de pressa i et demana pas, bici que patina i et fa afluixar…

Amb fang per tot arreu, aigua, molta aigua i, de sobte, pluja, molta pluja, arrels, pedres que rellisquen, rierols i rieres per creuar, fang i més fang, però, sobretot, i el que m’ha quedat gravat en la memòria: boscos frondosos que sembla que protegeixen dels llamps i de tot, molta verdor, un verd intens, olor a muntanya, a pluja, i uns paisatges (els nostres) que em deixen meravellada durant tot el recorregut (la llàstima és no poder-te aturar amb temps per contemplar-los com es mereixen). Em pregunto on deuen ser en Ricky i en Mati i com deuen anar… En Ricky deia que feia molt no corria (tot i que no para mai!) i en Mati sempre peca de sortir massa “embalat”…

En els moments de debilitat intento beure, menjar, seguir i no parar mai. I no te n’adones i, amb la meravella de l’entorn, els quilòmetres van passant… Cal dir que l’ambient que s’hi respira, pel que fa als participants i als organitzadors, és magnífic (un 10 també pels avituallaments)!

La llarga distància té un clar avantatge: el ritme que es porta no és tant forçat com al d’una marató o una mitja (vas principalment aeròbic), la qual cosa et permet parlar amb aquells qui et trobes, o simplement riure de coses que et passen pel cap… En aquesta cursa vaig córrer gran part del traçat completament sola i, si bé en determinats moments em desorientava per la manca d’alguna senyalització, el contacte amb el medi natural va ser més “autèntic” i important. Et preguntes coses, observes, escoltes i et deixes portar; res ni ningú em condiciona (la natura, les cames…i el cap).

Però no tot és tan bonic, i la realitat és que també ensopego, caic, em faig mal, em quedo “clavada” amb els peus al fang, veig un corredor com vomita, un altre (o uns altres) que es queden “enrampats”. Al quilòmetre 35 ja comences a preguntar-te si se t’apareixerà el típic “mur” (l’anomenada “pàjara”), si t’enramparàs, però ets conscient que has anat fent tranquil·la i, simplement, vas fent, i corres i corres sense parar…

Quan només falten 4 km per l’arribada veig que em queda tot un tram planer i em desanimo una mica (sóc “de muntanya” i odio el pla i l’asfalt, no ho puc evitar) però és l’últim esforç, un últim esforç més, i l’últim… i quan em sembla que ja en tinc prou i que no acaba mai, per fi he arribat! Finalment a meta. Semblava que no s’acabava mai. T’omples de satisfacció per haver-te superat: repte assolit! Una altra gran sorpresa és que el nostre amic, en Ricky, ha quedat 8è de la general (i això que entrena, però amb bicicleta). En Mati, el meu company, en canvi, es queda clavat de cames a mitja cursa (s’enrampa) i, sentint-ho molt, l’acabo passant…

La conclusió final és que: cal entrenar i preparar-se bé per aquest tipus de proves (molt més del que jo ho he fet), cal menjar, beure, dosificar-se i córrer amb seny. M’ha quedat claríssim que al principi corres amb les cames i al final corres amb el cap. Però la millor conclusió de totes, el que realment em va donar energia i empenta durant tot el recorregut és: l’encant dels nostres paisatges (la província de Girona és espectacular, realment no ens cal viatjar gaire lluny), i vosaltres (la seva gent i els que aquell dia sota la pluja ens animaven amb ganes): sou el millor que hi ha! Gràcies a La Tramun perquè si encara no és “la mítica cursa dels corriols”, i una cursa de referència, sens dubte ho serà. La recomano a tothom (entrenat i preparat a consciència)  i, a mi personalment, em quedarà gravada sempre com una primera grandíssima experiència. Dura, per condicions i quilòmetres, però màgica i especial…Visca Catalunya!