Ja fa uns dies que parlem d’anar a escalar alguna via pel Pirineu com ja es tradició per aquestes dates, aquest any sorgeix la idea de fer l’esperó Esparrets, situat a la falda del Mont Perdut. Es una zona amb molt ambient, tot es molt gros i una bona orientació i gestió del temps es fonamental.
Ressenya de la via que no seguim amb exactitud.
Sóm 3 d’agost 2017, quatre de la tarda, fot una calor bastant considerable pero en Xiu, el Ninyo, en Pitu i en Marc deixem l’Empordà per dirigir-nos cap a muntanya.
Arribem cap a les deu del vespre al pàrquing de la vall de Pineta (1250m) just passat el refugi, després d’haver fet un plat combinat en una gasolinera, preparem el material necessari, menjar i beure per l’endemà i dormim unes poques hores a la furgoneta.
Farem la ruta de “cotxe a cotxe” es a dir, d’una tirada, al ser força llarga hi ha gent que opta per fer nit entremig i així no fer la jornada tan llarga, nosaltres decidim fer-ho més a la idea i així no haver de carregar més material del necessari, això vol dir que toca matinar.
Sona el despertador que amb prou feines sento, ens aixequem, mengem quatre coses i a tres quarts de cinc ja estem en dansa, s’ha de remuntar tota la vall cap al balcó de Pineta (2550m), el camí és llarg pero evident, ens hi plantem amb tres hores després de salvar un bon desnivell. El lloc té unes vistes acollonants, tan de la vall que hem deixat enrere com del que se’ns obre al davant, el cim del Mont Perdut (3355m) i el poc que en queda de la seva glacera.
El Mont Perdut amb la seva glacera i l’esperó Esparrets marronós a l’esquerra de la imatge.
El sol ja es deixa entreveure enmig dels llunyans colls, ara toca seguir unes fites a mà esquerra, el camí es bastant evident tot i que portem el “track” que ens ajuda en algun moment de dubte, creuem un riu on omplim els bidons justos i necessaris per realitzar la via ja que d’aigua no en trobarem més fins al cap de bastantes hores.
En Pitu en el pas característic de l’aproximació.
Després de superar uns quants ressalts i un curt ràpel ens plantem al peu de via (2450m) a un quart de deu, es un lloc tirant a hostil pro traiem ferro a “l’assunto” i ens comencem a equipar.
Ràpel abans d’arribar al peu de via.
Inici de la via a l’esquerra de les plaques negres que ens indiquen que estem a l’esperó que toca.
Comença l’escalada!! Fem dues cordades, Ninyo-Marc i Xiu-Pitu, inicio el primer llarg (IV+), es fàcil però la mala qualitat de la roca em manté atent, per sort, a mesura d’anar sumant metres em noto molt més còmode. Munto reunió i asseguro al Ninyo, tot seguit en Xiu i en Pitu apareixen per darrera.
En Xiu progressant pel primer llarg.
El segon llarg (III/IV) l’obre el Ninyo, un pas atlètic per començar i la resta ja es suavitza, seguidament pujo jo i en Pitu progressa darrera meu obrint per la segona cordada.
Un servidor enmig de blocs amb la vall de Pineta al fons.
El tercer llarg (IV) em torna a tocar a mi, després d’un primer tall vertical, va flanquejant fins a trobar la part alta de l’esperó. En aquest punt decidim fer una canvi d’estratègia, en Pitu, tot i estar fort com un bou, no acaba d’agafar confiança i en comptes de fer dues cordades, en fem una de quatre, així progressem a més velocitat i ens podem repartir més els llargs, això si, haurem de dur les dues cordes sobrants dins la motxilla.
Flanqueig del tercer llarg.
Reunió del tercer llarg.
Seguim per terreny fàcil i muntem una reunió al peu del quart llarg (IV+), un diedre poc marcat i bastant vertical ens marca l’inici, en Xiu l’obre sense problemes, mentre anem sumant metres, el pati a banda i banda comença a generar un bon ambient.
El cinquè llarg (III) no serà res per el Ninyo que progressa ràpidament fins a esgotar la corda, ja som al peu de l’agulla. Un cop tots hi som arribats, decidim pujar-hi ja que el flanqueig que marcava la ressenya s’havia de fer més avall, i en aquest punt ens sembla bastant difícil.
El Ninyo gaudint del cinquè llarg
Gaudint en una còmoda reunió.
El sisè llarg (IV+) es molt curt, uns quinze, vint metres. Acaba al damunt de l’esmentada agulla, m’hi enfilo i al arribar-hi hi trobo una cinta amb dos mallons que serviran per fer un curt ràpel de 15m per l’altre costat.
Enfilant cap a l’agulla.
Un cop realitzat el ràpel, des d’un petit collet, veiem l’inici del setè llarg (V). Són dos llargs de diedres que a primer cop d’ull no semblen tan drets…, en Xiu es disposa a obrir-lo i va pujant aparentment sense problemes, va fent sense presses pro sense pauses, mes tard, l’avisem que la corda es va acabant i que munti reunió. Al cap d’una estona comencem a pujar i ens n’anem adonant que
fàcil fàcil no es, el terreny es bastant descompost i de difícil assegurar, sort que hi ha algun pitó cada bastants metres… a la ressenya ja ho deia: “un ambiente del copón”.
Quan ens acostem a ell ens diu que a la nostre esquerra hi ha una bona repisa on estarem més còmodes i ens permetrà muntar una reunió més bona, després d’alguns equilibris tots quatre ens trobem a la còmoda repisa.
En Xiu encarant el setè llarg, amb il·lusió.
Uns metres més amunt seguint el diedre.
El següent llarg (V o IV+) segons la ressenya diu que té passos de V+, es veu que em toca a mi, agafo aire i mentrestant em ve al cap la frase d’un vell conegut: “mai por, sempre acollonit” pro la veritat es que no te gaire res, no se si l’hem esquivat o es que es referien al llarg anterior però no el trobem excessivament difícil.
Aquest llarg, que és l’últim mur “complicat” a superar, ens deixarà al peu d’una cresta bastant aèria i amb una bon pati a cada costat. Portem una rostida considerable a cara braços i clatell, en Manelet ha picat de valent durant el matí i ja ho comencem a notar.
La cresta és cosa del Ninyo, és un tipus de terreny on no té rival, progressa amb destresa primer per dalt, després pel lateral i amb poca estona munta reunió al peu de l’últim llarg. Seguim les llaçades de corda que ha anat deixant tot passant per una espècie de corriol d’un pam, fàcil però amb una timba que et queda a darrera que no et deixa indiferent…
Ara només falta l’últim llarg (III) que passa entre dos petits pilars de pedra i que marquen la fi de l’esperó, en Xiu l’obre amb un moment i ens assegura des d’una còmoda reunió.
Hem acabat la via a les cinc de la tarda, estem a 2850m
i ara ens queda escollir el camí de tornada, a priori tenim tres opcions:
Baixar per la glacera i tornar cap al balcó de Pineta, més curt pro potser més encigalat.
També podem pujar per l’espalda d’Esparrets, anar direcció al Mont Perdut escalant dos llargs i acabant d’arribar a dalt per després tornar a la glacera per l’altre banda i baixar fins al balcó.
I l’altre, que es per la que ens decantem, es pujar direcció a l’espalada Esparrets (3.077m) i passar per darrera els Baudimonts (3045m i 3024m) en direcció a la Punta de las Olas (3008m) i vorejar fins al Collado de Añisclo (2440m) per després baixar fins al refugi de Pineta.
Així que, ens hi posem de seguit que encara queda molt per arribar al cotxe, després de seguir uns lloms i feixes descompostos i amb força grava arribem a la punta Esparrets (3.077m) es la cota màxima que assolirem aquesta jornada. Ara comença el descens per un collet direcció a un coll que porta als Baldimors i un petit llac encara amb neu. En Pitu potser no està tan avesat a anar llebrer en els descensos i es va quedant un xic enrere, pro ens anem agrupant per tal que ningú no quedi enrere.
En Pitu observant el petit llac encara amb neu.
Tirant tirant, m’avanço juntament amb el Ninyo cap a un coll que jo crec que es el d’Añisclo, però quan arriba en Xiu, ens diu que si ho tenim clar… que aquesta no es la direcció que marca el “track” i que aquest coll no es ni de fallo el que jo em pensava… ja ho deia el Niño que no podia ser que ja hi fóssim.
Bé, a vegades un es deixa portar per les intuïcions i aquest cop vaig agafar la direcció que no era, després d’unes converses anem tirant morrena avall a veure si desemboquem a un camí o a un estimberri, després anar fent alguna desgrimpada i tot pensant si ens hi passarem la nit, arribem a una gran fita d’es d’on avistem el ja famós Coll de Añisclo. Encara queda més d’una hora per arribar-hi, una altre bona desgrimpada i travessar tota una vessant pel mig d’un caos de blocs, ens acaba portant al GR-11 i d’aquí al coll d’Añisclo. La jugada ens ha sortit prou bé i hem retallat més d’una hora de camí, “la gran majoria de vegades les encigalades acaben sortint al revés”.
Des del coll ens queda un llarg i dret camí de baixada fins arribar al refugi 1200m més avall. El Ninyo i jo ens avancem a ritme lleuger per tal d’intentar arribar al refugi abans que ens tanquin la cuina i en Xiu es queda acompanyant a en Pitu que va un pel més endarrerit, aconseguit, a dos quarts de deu entrem per la porta, el Ninyo xerrant amb els guardes fa ens guardin una mica de menjar, de mentre me’n vaig a buscar la furgoneta al pàrquing que hi ha dos quilòmetres més amunt seguint la carretera, per tal de guanyar temps començo a córrer pensant a enfilar-me al primer cotxe que passi pro no hi ha hagut sort…
Havent menjat un bon plat de cigrons, estofat de vedella, un flam, acompanyat d’una gerra de birra i una bona dutxa calenta ens n’anem a dormir a Aínsa on l’endemà ben d’hora seguirem rumb a Palafrugell.
Espero que us hagi agradat l’explicació d’una bona Alpinada en la qual vam disfrutar i suar com camells acompanyats per una meteo i unes muntanyes de luxe.
Marc Cornellà Massó